dimarts, 23 de setembre del 2014

COMPENDI DE LA HISTORIA DE CATALUNYA - CAPITÍTOL IV


ESTAT Y CIVILISACIO DE CATALUNYA

EN TEMPS DELS ROMANS



23.    Organisació administrativa y judicial.- Catalunya formava part de la provincia Tarraconense y estava dividida en Convent juridichs ó audiencies pera la administració de justicia.  Dintre les provincies hi havia colonies que tenían los matexos privilegis y lleys propies; y ciutats lliures, confederades, y etipendiaries, que tenían llurs concells ó curies.
Entre les moltes poblacions catalanes que'ls romans fundaren, engrandiren ó donaren nom, merexen citarse:  Tarraco (Tarragona), Dertosa (Tortosa), Barcino (Barcelona), Gerunda (Girona), Aqua Calida (Caldes), etc.

24.   Vies ó camins.-  Catalunya estava creuada per moltes vies, especialment per la augusta que venint de Roma passava per Girona, Barcelona y Tarragona; les altres unian les ciutats y pobles entre sí.  Aquestes vies estavan magníficament empedrades y de tant en tant hi havia pedres miliaries hon se trobavan assenyalades les distancies.


25.  Aqüeductes, ponts y círcos -.  Los aqüeductes eran soterranis ó aparents; los primers consistían en galeríes de mina, y los segona en archs sobreposats, com lo de Tarragona.  Peró en cap construcció prengué l'arch formes tan atrevides com en los ponts; entre altres poden citarse, lo de Manresa y un fragment de lo del Diable de Martorell.  Construhiren també 'ls romans circus y teatres en Tarragona y Barcelona; los primers tenían la forma circolar y 'ls segons semi-circolar.


26.  Agricultura, industria y comerç -.  Les villae ó masies de que's troban restos per tot Catalunya, foren centre de conreu d'estesos territoris hon treballavan esclaus, y s'hi cullía 'l ví, l'oli y 'ls fruyts que eren enviats á Roma.  De les mines de Llivia s'estreya 'l coure y de les dels Pirineus la plats.  Les arts y oficis de les ciutats estavan agremiats, predominant los de la orfebrería serralleria y texits de lli y seda molt estimats dels romans.  Aquest desenrotllo agrícola é industrial estava sostingut per un actíu comerç molt més gran en lo esterior que en l'interior, arribant á tenir fama de ponts comercials de primer ordre los d'Emporion, Barcino, Tarraco, y Dertosa.

27.  Arquitectura .-  Los romans portaren á Catalunya la seua arquitectura quals elements constitutíus eran la columna y l'arch semicircular, y la aplicaren als temples y especialment á les obres públiques.  Son innombrables los restos que d'aquesta época encara se conservan en Catalunya; á los ja citats poden afegirshi: la torre dels Scipions, l'arch de Bará, la torre del Breny y les columnes d'Hércules.  Les belles arts estavan molt adelantades segons demostran los fragments d'estátues y frisos que's troban.

28.  Letres y ciencies .-  Los romans imposaren lo llatí no sols com á llengua oficial sinó també com idioma popular, pero's barrejá ab les antigues paraules ibériques resultant una llengua nova.  A mida que la corrupció portava á Roma á la decadencia literaria, anava brillant y s'imposava la nostra literatura.  Los millors escriptors catalans d'aquesta época eran cristians, y entre los més notables poden esmentarse:  St. Pacia, bisbe de Barcelona;  St. Damás, papa; St. Oraci, arquebisbe de Tarragona;  St. Victor, bisbe de Barcelona;  y Oronci, historiador.









COMPENDI DE LA HISTORIA DE CATALUNYA - CAPITÍTOL III

LOS ROMANS EN CATALUNYA
Desde 205 (abants de J. C.) á 400 (després de J. C.)




15.    Resúm d´aquesta época.- La estada dels romans en Catalunya comprén una época de 614 anys que´s divideix en dos períodos.   Lo primer, ó de la lluyta per la independencia, durá 189 anys, desde la espulsió dels cartaginesos fins á la subgecció de Catalunya als romans en temps d'August (19).   Aquest período está caracterisat per les seguides rebelions y lluytes en que´ls catalans demostraren llur amor á la independencia  y llur valentía, y´ls romans una crueltat gran.   Lo segón período, que comprén 428 anys, comença ab August y acaba ab la ocupació dels Goths.   Es un período de pau y civilisació aumentada pel cristianisme que s´arrela á Catalunya ab la sanch de innombrables mártirs.

16.    Lluyta per la independencia.   Indibil y Mandoni.- Los catalans qui no veyan en los estrangers mes que tirans y esplotadors de la riquesa de nostre pays, començaren una gerra en nom de la Independencia á les ordres dels ilergetes Indibil y Mandoni, qui ja havia lluytat contra´ls cartaginesos y celebrat tractats ab Scipió.   Foren derrotats y se sotmeteren, peró fou per poch temps, donchs havent marxat á Roma Scipió, los catalans tornaren á axecarse lluytant contra Leutul y Manli, enviats contra ells.   Indivil murí en la batalla y Mandoli fou crucificat.

17.    Lo Consul Cató .- La anérgica lluyta de Catalunya contra´ls romans fou causa de que´l crit de independencia s´estengués per tota la Península.   Roma enviá aleshoras al consul Cató, qui al desembarcar en Empurias ja tingué de lluytar ab los del pays, se tralladá á Tarragona, y haventse axecat los Bergistans, Cató decretá lo desarmament de tots los ibers de l´Ebre als Pirineus;  los Sedetans, Suesetans y Ausetans se li sotsmeteren, peró no axis los Lacetans qui, vivint en la part montanyosa y en afraus inaccessibles, pogueren resistir millor.

18.    Rebelió y triomf de Sertori.- A Roma hi havia guerra civil.   Sila dominava tiránicament aborrit dels partidaris de Mari, entre´ls quals se feu célebre Sertori qui´s guanyá les simpatíes generals y proclamá la independencia d´Espanya.   Catalunya seguí la seua causa ab entusiasme, auxiliantlo ab grans forces, especialment los Ausetans, peró Sertori fou assessinat en un ápat en Etosca (Aytona) l´any 73, per Perpenna.   Los catalans qui l´acompanyavan se mataren, ja pel sentiment que´ls hi causá aquella trahició, ja pera no rendirse.

19.    Cessar en Catalunya.- La enveja fou causa de que s´encengués una nova guerra civil entre Cessar y Pompeius, pacificador de les Galies lo primer, y d´Espanya lo segón.  Catalunya fou lo teatre d´aquesta rivalitat, donchs aqui tenía Pompeius lo seu exércit.   Cessar vingué á Catalunya y trobá la host pompeyana, manada per Petrius y Afrani, fortificada en la vall del Segre y ciutat de Lleyda;  gracies á la tactica militar d´aquell general la ciutat fou encerclada y´ls pompeyans se vegeren obligats á retirarse riu avall, peró foren rodejats per les tropes de Cessar y tingueren de rendirse (49).  Aquest fet important fou causa de que tot Catalunya se sotmetés al vbencedor; exemple que fou seguit per los altres pobles d´Espanya.

20.    Catalunya sots l´imperi.- Catalunya gosá de pau y de certa protecció en temps del primer emperador de Roma, Octavi August, qui vingué á Tarragona estantshi un any.   Aleshores començá la época de més esplendor de la Catalunya romana, vivint ab certa autonomía y sense que desapareguessen les seues regions ó comarques históriques de que havén parlat, aytals com los Ilergetes, Lacetans, Ausetans, etc.; aquest benestar material anava aumentant mentres l´imperi se´n anava á la posta.

21.    Lo Cristianisme en Catalunya.- En temps de August nasqué´l Cristianisme que tan poderosament havia de influhir en lo mon.   La tradició assegura que´l apóstol Sant Jaume vingué á Catalunya (42) de pas cap al Nort d´Espanya, y que Sant Pau desembarcá á Tarragona junt ab sos dexebles (59) qui s´estengueren per les costes catalanes predicant lo Evangeli.   Allavors les princvipals ciutats començaren á tenir Bisbes qui predicavan la divina paraula sense interrupció.

22.    Mártirs catalans.- Catalunya acullí lo cristianisme benévolament, haventhi molts mártirs en les primeres persecucions.   En la primera, decretada per Maximí, fou martiritsat l´hermitá de Brufaganya, Sant Magí (235); en la de Galieno, Sant Fruytós, bisbe de Tarragona (260); y en la del terrible Diocleciá, foren mártirs Santa Eulalia, Sant Sever, Sant Narcis y moltíssims altres.   Ab la conversió de Constantí (306) se seguí la pau, y gracies á ella se estengué rápidament lo Cristianisme.                                                                               


Sant Pere de Casserres

El monestir benedictí de Sant Perer de Casserres es troba a una hora escassa del camí del Parador de Turisme de Vic, conegut popularment per parador de Sau, inaugurat el 1972 a tocar l'antiga masia  del Bac de Sau.   Pertany al municipi de les Masies de Roda i hi porta la carretera que surt de la de Vic a Olot, al Km  4, i que després de passar a frec de Tavèrnoles i de Savassona arriba en poc més de set quilòmetres a l'esmentat parador.   Un cinquanta metres abans d'arribar al parador, una pista, que s'enfila molt dreturerament en el seus primers cent metres, porta fins al mateix monestir.   En arribar al cim de la península envoltada pel riu Ter la pista va planejant i contornejant  uns set cims fins arribar a l'envista del monestir.
Uns dos quilometres abans del cenobi, en el punt on la península és més estreta una antiga muralla barrava el pas i era con una protecció del recinte que antigament havia tingut consideració de castell termenat.
És la muralla anomenada per alguns autors de Lluís el Piadós, per creure que fa referència  a ella el lloc de Casserres que es va fortificar el  798 en la primera reorganització militar de la contrada on es diu que el comte Borrell d'Osona va fortificar Cardona,
Fins fa pocs anys, abans d'omplir-se el pantà de Sau el 1962, s'hi accedia per un camí que per la part de ponent passava pel Mas Colom Xic i baixava al riu Ter que es travessava al gual per l'antic camí de  “les passeres dels monjos”  o de Roca de Llum, o per unes palanques que el riu s'emportava regularment.   L'embassament del pantà de Sau envolta ara totalment l'encinglerat penyal on hi ha el cenobi, però aquest té camins d'accés a llevant i a ponent que utilitzen alguns afeccionats als esports nàutics.
 L' origen del monestir. 

Amb anterioritat a la construcció del monestir hi havia a l'indret de Casserres, situat dintre els dominis que servien de dotació al càrrec del vescomtat d'Osona, un castell termenat documentat des del 898, quan Martí i la seva esposa Algereda varen vendre a un particular una casa amb terres al comtat d'Osona.   Altres documents dels anys  924, 930, 931, 934, 956  i 959, parlen de la vila Germani, del Foratvores i de la vall de Villaret, tot en terme del Castro serra o Castrum serra, cosa que indica que la seva jurisdicció s'estenia per l'altre vessant del Ter, on hi havia l'antiga parroquial de Sant Vicenç sa Riera o de Verders, ara traslladada al parc de Can Deu de Sabadell, i s'enfilava fins al mas Villaret del municipi de Tavertet.
Aquest castell era, com ja hem esmenat, un feu dels vescomtes d'Osona, els futurs vescomtes de Cardona i anava lligat al gran lot de dominis vescomtals que comprenia els actuals municipis de Pruit i de Rupit, de Susqueda, Tavertet, Tavèrnoles amb Savassona i una part del de Masies de Roda de Ter.
Tot i que el document més antic no en facin esment, sabem pel document del 1006 que en  “ temps antics” s'havia construït en aquest castell una capella o església dedicada a sant Pere, que entorn del 1006 els esmentats vescomtes varen decidir de convertir en un monestir benedictí.   Pel mateix temps hi havia també dintre del terme de Casserres a l'altra banda del Ter, en una llenca de terra del municipi de l'Esquirol, ara inundada pel pantà de Sau, una església dedicada a Sant Vicenç, que en endavant havia d'esdevenir la parroquià o església amb funcions parroquials dels masos radicats a l'antic terme del  “Castell de les Serres” o de Casserres, que en endavant es coneixeria per Sant Vicenç sa Riera o de Verders, També hi hagué antigament per aquest verals una església dedicada a santa Coloma, d'emplaçament totalment desconegut, esmentada en un document del 956.

Una antiga llegenda pretén que el monestir de Sant Pere de Casserres fou fundat pels vescomtes de Cardona sobre les relíquies o despulles d'un infant dels vescomtes, el qual es conservà momificat, en una capsa de fusta, situada dins un petit armari situat a la part esquerra de l'altar major, obert en la gruixària de l'absis i que va desaparèixer misteriosament pels vols de l'any 1970.   Aquesta llegenda la va explicar ja el visitador i vicari general del bisbat de Vic, Segimon Ferreres, en la visita  pastoral que va fer al monestir l'any 1556, el vicari o sacerdot que aleshores tenia cura del monestir.   Aquesta versió, la més antiga que es coneix, traduïda del llatí diu:   “en primer lloc va trobar en una caps de fusta pintada, les despulles d'un nen el qual, segons diuen, fou fill del senyor de Cardona i que es veneren com a relíquies.  Aquest nen segons va explicar el capellà o vicari del monestir, tres dies després d'haver nascut va parlar i va dir que no viuria més de trenta dies i que un cop mort el seu cos fos posat dintre una arca tancada i que aquesta fos posada sobre un cavall i que es permetes a aquest anar on volgués.   Allà on s'aturés i reposés el cavall s'havia d'edificar un monestir sota l'advocació de Sant Pere;”  aixi fou edificat aquest monestir de Casserres”.   Altres versions de la llegenda diuen que els vescomtes de Cardona vivien en un castell anomenat de Tolcs, prop de Rupit, i que el cavall o mula caigué mort en arribar a l'extrem de l'espadat de Casserres.  
S' explica que el sant infant era molt venerat al monestir i que quan hi havia sequera es baixava en processó fins el Ter i es mullava l'arca en les seves aigües.
Tothom sap que una llegenda té molt poc valor històric, i menys quan va acompanyada de trets o llocs comuns.   Amb tot sempre en el fons hi ha quelcom de real que li ha donat origen i en el cas de Casserres es dóna la circumstància que el vescomte Bermon, fills dels vescomtes Ramon i Engúncia, que comença l'edificació de l'església actual, morí sense fills vers l'any 1030.   No podria ésser aquest cos el d'un fill de l'esmentat vescomte que morís l'infant.

La fundació del monestir, no l'erecció de l'església, va fer-se, però, a partir del 1005 o 1006 i consta ja l'existència d'una comunitat en el a partir del 1012, poc abans de la mor del vescomte Ramon.   Engúncia, mare de Bermon i dels seus germans, vescomtes també, Eribau i Folc, morí el 1062 i ella és la qui va veure aixecar l'església i la qui assistí a la seva consagració que tingué lloc vers l'any 1053.

La comunitat sembla que no fou gaire nombrosa els primers temps i això segurament devia fer que el monestir aviat caigués en la condició de priorat.   Entre els documents on s'esmenten més monjos consignen un del 1094 amb el prior Ademar i cinc monjos, Berneri, Guillem, Ramon, Bernat i Guillem;  i el prior Constantí el 1154 amb els monjos Rodolf, Adalbert, Pere, Bernat de Sau, un altre Pere, Ponç i Girbert.
Mes endavant, el segle XIII la comunitat s'augmentarà amb alguns preveres amb el nom de  canonicus  o que volien viure sota la regla i alguns donats, a vegades matrimonis, però mai no va passar de dotze o tretze personàs, i els segles XIV i XV els monjos baixaren a tres i dos fins a haver-hi en temps dels priors comendataris només un monjo, un prevere i un servent.

Els documents dels primers temps de l'existència del monestir només ajuden a consignar la molta atracció que tenia Osona Sant Pere de Casserres per les sovintejades deixes de béns i simples llegats testamentaris sense cap aportació especial a la vida comunitària ni institucional del cenobi.
Després dels primers abats, Casserres baixà aviat a la condició de priorat, segurament per no poder mantenir els dotze monjos necessaris per a continuar essent abadia.  
Dintre el clima d'unió de cases monàstiques catalanes a grans abadies estrangeres que s'efectua a partir del 1078, el monestir de Sant Pere de Casserres el 1079 fou unit a la gran abadia de Cluny pels vescomtes de Cardona per tal d'assegurar així la vida monàstica i la regularitat.   L'any següent  Adalets Guadall donà a Cluny el priorat de Sant Pere de Clarà, i abans del 1096 tenia també unit el priorat de Sant Ponç de Corbera, així com diferents béns i territoris a altres indrets de Catalunya, com roda de Berà, que li fou donat el 1066 per Mir Geribert.
La gran abadia de Cluny organitzà tots els seus béns i petits priorats de Catalunya entorn del de Sant Pere de Casserres que així es convertí en centre de les possessions de Cluny a Catalunya.


Una visita feta per dos priors visitadors de la casa nova de Cluny a Casserres el 1277, diu que a Casserres ha havia d'haver dotze monjos i que només n'hi havia set.   Es queixen els visitadors que el monestir es troba carregat de deutes i amb unes tres-centes lliures manllevades als jueus de Vic, de Barcelona i de Manresa, per al pagament de les quals s'han empenyorat els rèdits del castell del Creixell, la batllia de Prat-narbonès, els béns del Vallés i els rèdits de la Segarra.

També es conegut el fet històric que el bisbe de Vic, Guillem de Tavertet, que després d'una llarga sèrie d'anys de lluita amb els seus canonges fou comminat per Roma a retirar-se, ho va fer l'abril de 1233 a Sant Pere de Casserres, monestir on murí  el 25 de novembre del mateix any i on fou enterrat.
Al Museu Episcopal de Vic es guarda una sepultura amb l'escut dels Tavertet, nobles que, com els castlans de Cabrera, els Savassona, els Sau i altres s'enterraven a Casserres.

A finals del segle XIV, l'estat material del monestir era força lamentable, per això davant les pressions dels visitadors de Cluny i les instàncies del bisbe de Vic, el prior comanditari el cardenal Joan, del títol de Sant Damas, que era a la vegada abat de Monte Aragón, va donar autorització perquè dos mestres de cases de Vic Antoni Torra, que era també picapedrer, i Francesc de Pujol, fuster i paleta, fessin una inspecció del monestir i indiquessin el que calia repassar i el muntant de les reparacions.


L'ultima visita que coneixem dels visitadors de Cluny és de l'any 1460, quan ja era prior Vicenç de Castellvell, home del qual podríem escriure una llarga biografia per la seva actuació bèl·lica en la gerra de remença contra Joan II, en la qual el monestir de Casserres tingué un paper brillant com a fortalesa i refugi contra els partidaris del rei Trastàmara.

Els visitadors de Cluny diuen en substància que l'església està ben proveïda de relíquies, robes i ornaments.   Fan esment del claustre, dormitori, refetor i altres coses del priorat totes necessitades de reparació, cosa que indica que o bé no es va fer la del 1410 o tot va tornar al seu mal estat a causa del terratrèmol del 1427.

Diuen encara que el prior i monjos no fan com cal l'ofici diví i no hi ha el número de dotze comunitaris que hauria de tenir el monestir.   El prior està malat i només hi té un novici.   Varen manar que com a mínim hauria d'haver-hi sis monjos i que s'hauria de resar l'ofici diví con és costum de fer en els monestirs conventuals.
Acaben insistint que s'augmenti el nombre de monjos, s'hi visqui regularment i es facin les reparacions del monestir.
En realitat el monestir estava ja a les seves acaballes i entre el 1463 i el 1465 s'hi recollien els homes de Roda i d'altres llocs en la llarga etapa de lluites que va commoure Osona i que tenien com a capitost de les tropes addictes a Joan II el noble osonenc Bernat Guillem d'Alta-riba.

El monestir tingué com a darrer prior comendatari a Carles de Cardona, el qual fou també el darrer abat de l'Estany, Aquest, el 1570, féu un arrendament per tres anys dels béns del monestir a Mirambell, Falset i Puigpelat de la Segarra a Jaume Argullol, de la Sala de Mirambell.   El mateix any 1570 tenia com a capellà per a celebrar el culte al monestir el prevere Esteve Budor, al qual pagava una quantitat anyal;  fora d'ell només hi havia un parcer per a dur les terres.
El prior Carles de Cardona va morir el 1572 i el 1573 el rei ja havia unit el monestir de Casserres al col·legi de Jesuïtes de Betlem de Barcelona, del qual fou una simple possessió o granja.


Els rectors del col-legi de Betlem s'intitulaven “prior de Casserres”  i aixi troben un seguit de jesuïtes que des de Pere Vila, el 1573, fins Antonio de Larco, el 1627 intervenen en els afers de Casserres com a priors i propietaris, que pagaven un sacerdot perquè hi digués missa.   Amb l'expulsió decretada pel rei Carles III el 1767 es va acabar el domini dels jesuïtes a Casserres, on feren el nou retaule, encara conservat , i mantingueren precàriament les edificacions destinades, però, a usos agrícoles.   Poc després la Tresoreria Reial va vendre a particulars els seus béns i terres, i els nous propietaris ja no cuidaren els edificis ni s'ocuparen del culte, però aquest, a instancies de l'autoritat religiosa, va continuar fins a mitjans segle XIX a càrrec del sacerdot responsable de Sant Pere de Savassona.   Des d'aleshores la casa va experimentar un procés imparable de rüina i degradació.

Cap el 1880 s'havia consolidat a Vic un grup de joves que s'anomenaren  “Els Vàrius”.
Tots ells tenien en comú una mateixa procedència i unes mateixes afinitats.   Fills de famílies terratinents amb recursos per disposar de temps lliure, una afició per l'excursionisme entès aquests, mes com a descoberta històrica – arqueològica d'un territori que com esport, practicats de les Belles Arts, especialment, el dibuix, la pintura i la fotografia que s'havia incorporat feia poc, gràcies a l'aparició de les plaques seques de gelatinobromur de plata, a aquestes disciplines ells foren els primers que van deixar testimonis gràfics que van fer que la gent es tornés a interessar per Casserres.

El monestir fou declarat Monument Històric Artístic, amb categoria de Nacional el 3 de juny de 1931, i a causa d'això el 1934 l'arquitecta Josep Mª. Pericàs i l'historiador Ramon de Vilanova van promourà la creació d'un  “Patronat de Santpere Casserres”, que proposava estudiar i restaurar el Monestir, però no arribà a actuar a causa dels esdeveniments polítics del país.

Les primeres obràs de restauració consolidació les va dur a terme, entre els anys 1952 – 1962, l'arquitecta Camil Pallás de la Diputació de Barcelona, i cap també de la família propietària del monestir.


Aquestes obres varen salvar el monestir del que semblava una ruïna irreparable.
La gran difusió de la  Catalogne Romane  (1960)  del Dr. Eduard Junyent, va destapar l'interes dels estudiosos , sobre tot estrangers vers Casserres cosa que va facilita, a partir del 1969, la nova carretera vers el Parador Turístic de Vic i de Sau, inaugurat el 1972.

Això va contribuir també a la degradació progressiva de les ruïnes, per que al costat dels estudiosos o amants del Romanic, hi acudiren també aficionats, a l'esoterisme i s'hi celebraren algunes  “misses negres”  que embrutaren els murs i contribuïren a augmentar-ne la ruïna.
Es feren diferents gestions amb la família propietària, sempre ben disposada a la restauració, i varen tenir èxit al final de la dècada dels 90.
El gener de 1991, el Consell Comarcal d'Osona adquiria la propietat del monestir i d'un sector del seu entorn, i tot seguit va fer les gestions oportunes per implicar les institucions públiques del país en la seva restauració.

Entre el 1993 i el 1997 diversos serveis del Departament de Cultura emprengueren un seriós treball arqueològic i arquitectònic que es va traduir en un estudi i restauració total de l'edifici i la seva adequació per a visites del public.
La inauguració de l'obra restaurada va tenir lloc el 10 de juliol de 1998.  


Des d'aleshores Casserres s'ha convertit en un lloc de constant atracció de visitants, i també de celebració de concerts i altres actes culturals.




dijous, 3 de juliol del 2014

JOSEP SASTRE i PRATS

Abat d´Amer i Roses   1660-1668

Abat de la Portella i Sant Pau del Camp   1668-1683

President de la Generalitat   1680-1683



Plou i fa sol:  vàrem tindré l'honor d'assistir a l'homenatge que es realitzar a Sant Pau del Camp honorant el que fou Abat i president de la Generalitat Josep Sastre i Prats, era membre de l'orde de Sant Benet i va ser abat de Santa Maria d'Amer l´(1660-1668), de Sant Pau del Camp (1668-1683), i de Sant Pere de la Portella, va ésser nomenat President de la Generalitat de Catalunya el 22 de juliol de 1680 fins el 1683, sota el regnat del rei espanyol Carles II l'Embruixat.   Personatge que devia tindré una gran influencia, i prestigi i del qual es saben ben poca cosa.
Resta una lapida del seu taüt, (trencada) i una gran incògnita al seu voltant.
Es un treball de recerca a càrrec d'Agustí Esteve i Orozco de Nájar, és investigador i documentalista medieval, autodidacta i president del Centre d'Investigació i Documentació Medieval de Catalunya.

Accés al document , clicar aquí:


Vilaverd



Situat a cavall entre la conca i l'Alt Camp, és el poble més meridional de la comarca.  Amb una altitud de 296m., la vila està situada al fons d'una gran clotada oval.  S´entra al seu terme per    l´estret de la Riba, vigilat per la torre de Puigcabrer.  El terme es troba envoltat pel de Montblanc en la seva major part i pel de la Riba.

El riu Francolí el travessar de cap a cap.  Durant el seu pas per Vilaverd el Francolí rep les aigües dels torrents del Montgoi i de la font de Balustres.  El riu, però, presenta unes oscil·lacions molt marcades, amb estiatges irregulars i fortes crescudes a la tardor que, a vegades, causen estralls (cal recordar l´aiguat de Sant Lluc de 1930),però a la vegada ha donat al poble terres de regadiu.  Amb tot, el Francolí sempre ha tingut al poble de Vilaverd amb l'ai al cor pels rumors que han circulat de construir un embassament a l'estret de la Riba.  Actualment sembla que tot això s'ha oblidat.

  
Els primers testimonis d´assentaments humans a la nostra terra ens els donen les troballes de les coves de Drac, del mas de l´Huguet, del mas de Dalt i de la cova de Cartanyà, habitades entre el 4000 i el 1000 aC. Abasten uns 3000 anys d´ocupació entre el neolític i les primeres invasions dels pobles celtes que introduïren el ferro.   El millor jaciment arqueològic el constitueix, tant pe l'abundància del material com per la seva qualitat, la Cova de Cartanyà, que fou descoberta el 1924 pel grup format per Josep Iglesias, Joaquim Santasusagna i Manuel Mata.           L´insigne Dr. Salvador Vilaseca i Anguera  s'encarregà d´efectua una primera i exhaustiva investigació dels vestigis prehistòrics, que publicà l´any 1926 al Butlletí de l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria.   

Els materials ceràmics constitueixen els elements més valuosos per la seva diversitat, que abraça mostres de la ceràmica montserratina (amb incisions) del neolític antic, ceràmica llisa del neolític mitjà i final i peces de vas campaniforme corresponents al calcolític i al bronze antic.  Al marge dels vestigis ceràmics també s'hi descobriren estris de pedra (fulles de sílex, percutors i moles de mà), estris d´os (punxons i puntes de sageta), restes de mamífers (cavall, porc senglar, cérvol, llop, cabra...) i algunes despulles humanes (ossos del crani i de les extremitats).

Sobre els següents ocupants del territori en sabem ben poca cosa, ja que no deixaren cap vestigi del seu pas per aquestes terres i ens hem d'acontentar amb unes dades generalistes i poc precises.  Fins al segle III a C el nostre terme estaria segurament sota el domini de la tribu dels ilergete, que serien substituïts per aquelles dates pels cossetans.

Un segle més tard començà d'ocupació romana que abastà fins al segle V de l´era cristiana, data en la qual caigué a les mans del rei visigot Euric.  Foren sis segles d'ocupació que deixaren per testimoni un ramal de la via Aurèlia que unia Tarraco amb Ilerda.  Aquesta calçada creuava el terme de sud a nord entrant per l´estret de la Riba, resseguint el marge dret del Francolí fins arribar al torrent de la Vall, per on entrava a l'actual terme de Montblanc.  Malgrat l'absència de qualsevol indici de poblament, Cortiella no descarta la possibilitat de l'existència d´alguna vila romana que aprofités les bones comunicacions i la presencia del riu Francolí.


Del període d'ocupació sarraïna ens resta la certesa de l'existència d'un castell que fou bastit pels vols de    l´any 800.  La fortalesa, segons tots els indicis, estava situada al nucli de Vilaverd, entre la carretera, el carrer de la Font, la plaça de Catalunya i la Costeta.  Per les notícies que ens facilita Fra Martí Soler sabem que es conservaren vestigis d'aquest castell fins al segle XVIII i que els seus carreus foren emprats en diverses obres.

Vilaverd va estar vinculat en origen a la jurisdicció o terme de Villasalva, el que seria amb el pas dels anys el futur Montblanc, quan es traslladà al seu emplaçament actual.

Ramon Berenguer IV l´any 1155 va fixar els límits de l'extens terme de Vila-salva, que abastava des de l'estret de la Riba, enllà del Brugent, fins a Farena, i que per la plana de la Conca  s'endinsava fins a la serra del Tallat.  Tota aquesta terra va donar-la a Pere Berenguer de Vilafranca perquè repoblés.  Un mes més tard Ramon Berenguer IV precisà amb un nou instrument  l'extensió i les fites d´aquest terme, i alhora concedia a tots aquells que anessin a poblar Duesaigües (Vila-salva) i Vilaverd un seguit de prerrogatives.

L´any 1178 Vilaverd passà a dependre de l'arquebisbe de Tarragona per bescanvi entre aquest i el rei d'uns drets que posseïa el prelat a Lleida.  Tota l'evolució posterior de l'indret estigué marcada per la seva dependència de l´arquebisbe tarragoní, que es va mantenir fins el final del segle XIV.

L´assentament primer del poble, la part del nucli vell o medieval, es situa a la dreta del Francolí; envoltada pel riu, pel barranc del Marell i per la muralla.  Restes d´aquesta muralla hagués pogut ser el carrer anomenat de la Vall, nom vulgar de "muralla avall" que es coneixia el s.XVI. En aquesta muralla hi havia dos portals: el de l'Abeurador i el de     l'església.  Encara que no s´han trobat restes, la tradició els assenyala allí.  Els carrers es poden observar que són en aquell lloc més estrets i irregulars, destacant la casa Reganyós o dels Òdena, i el molí de Baix, on es creu que molts carreus de la muralla s'aprofitaren pel molí.  A la plaça, es troba la Casa de la Vila, antic edifici reformat del s.XVII.

Aquesta església és la parròquia del poble de Vilaverd, situat a la riba dreta del riu Francolí, al sud de Montblanc.
Vilaverd és a uns 4 Km de Montblanc per la carretera C-240, que va d'aquesta darrera població a Reus i que passa vorejant la població.


Vilaverd va estar vinculat en origen a la jurisdicció o terme de Villasalva, el que seria amb el pas dels anys el futur Montblanc, quan es traslladà al seu emplaçament actual.
Ramon Berenguer IV l´any 1155 va fixar els límits de l'extens terme de Vila-salva, que abastava des de l'estret de la Riba, enllà del Brugent, fins a Farena, i que per la plana de la Conca  s'endinsava fins a la serra del Tallat.  Tota aquesta terra va donar-la a Pere Berenguer de Vilafranca perquè repoblés.  Un mes més tard Ramon Berenguer IV precisà amb un nou instrument l'extensió i les fites d'aquest terme, i alhora concedia a tots aquells que anessin a poblar Duesaigües (Vila-salva) i Vilaverd un seguit de prerrogatives.

L´any 1178 Vilaverd passà a dependre de l'arquebisbe de Tarragona per bescanvi entre aquest i el rei d´uns drets que posseïa el prelat a Lleida.  Tota l´evolució posterior de l´indret estigué marcada per la seva dependència de l´arquebisbe tarragoní, que es va mantenir fins el final del segle XIV.

La primera menció de l'església romànica dedicada a Sant Martí apareix en la butlla adreçada per Celestí III el 1193  a l'arquebisbe de Tarragona i al capítol de la catedral en què es confirmen les seves possessions.  Més endavant, les noticies relatives a aquesta parroquià comencen a sovintejar.  Els anys 1279-1280 el rector de Vilaverd contribuí, junt amb bona part de la resta de parròquies tarragonines, a la dècima papal, i novament els anys 1354-1355 consta que la parroquià de Ville Viridis va haver de lliurar al visitador 25 sous i 6 diners en concepte de dècima papal.  La parròquia de Vilaverd, que al final del segle XV era col-lació de l'arquebisbe de Tarragona, tenia com sufragánia  l´església de Sant Nicolau de la Riba.

L´edifici originàriament sembla haver estat d´una sola nau, la capçalera plana.  A aquesta nau s'haurien afegit capelles a banda i banda, i fins hi tot s'hauria ampliat, per la part del presbiteri, amb la construcció d´un creuer i una nova capella cultural.

La volta primitiva s´ha conservat en els tres primers trams de    l´església actual.  És de mig punt i mostra un lleuger apuntament. Els tres arcs torals que s´observen en aquesta volta no són originaris sinó que es tracte d´enguixats posteriors.
El portal d´accés  a l'església és l'original, l´arc de mig punt adovellat, amb una motllura a manera de guardapols que recorre l´arc externament.  Un ull de bou situat per sobre de la portada pot correspondre al moment en què es bastí l'església, però atès    l'estat actual hom no pot determinar-ho a causa de  l'arrebossat.

És difícil precisar el tipus d´aparell emprat en la construcció.
L´edifici s'ha arrebossat exteriorment i també interiorment.  També s'ha de tenir present la quantitat d´afegits que s´han produït a la fàbrica primitiva.
Tot plegat fa que, com a hipòtesi i tenint en compte l´estructura de l'edifici, es pugui dir que la seva tipologia originària podria haver correspost al mateix model que es va segui a la Guàrdia dels Prats (Montblanc, Conca de Barberà) o bé a la Goda (Argençola, Anoia). És a dir, una capella de nau rectangular amb la porta oberta als peus de l'església, a ponent i un santuari pla a llevant.  Les parts més antigues de l'església parroquial de Sant Martí de Vilaverd s'haurien bastit dins la segona meitat del segle XII.  Sembla ser que en un principi fou una església romànica ja que fa uns anys, i degut a unes obres, va aparèixer un portal en perfecta estat, que deuria ser la porta de migdia de l'església romànica.
 
Duran l'edat mitjana més del culte s'hi celebraren les sessions del Consell. En aquesta església hi havia la imatge de la Mare de Déu de la Serra, escultura italiana de finals del s. XVI, i que actualment es troba al Museu Diocesà de Tarragona.  Segons Blasi i Vallespinosa, aquesta imatge era primer a l'ermita de Montgoi, i per a mes seguretat la portaren a Tarragona.  El 1694 Mn. Francesc Tibau hi fundà un benefici sota la invocació de Nostra Senyora de la Serra.



dimarts, 3 de juny del 2014

CAPÍTOL II

ORÍGENS DE LA NACIONALITAT CATALANA



5.  Restos y monuments protohistórichs.- L´home de la edad de pedra vivía generalment en cavernes ó baumes en les quals se troban avuy día enterrades les seues armes é instruments de pedra-foguera, d´os y banya de cervo; molt basta, feta ab les mans y cuyta en una fogera; predominant les destrals conegudes per pedres de llamp.  Entre altres llochs hom s´han trobat aytals obgectes, poden citarse: la cova dita Bora gran d´En Carreras  (Serinyá, Girona);  la Cova fonda (Rodonyá, Tarragona;)  Lo Florich  (Os de Balaguer, Lleyda.
De la matexa época son los anomenats monuments megalítichs, aytals com los dólmens coneguts á Catalunya per Pedras arcas, Covas d´alarbs, stc., los menhirs y cromlechs, formants tots ells per pedres colocades sense morter y moltes sense desbastar; se´n troban quasi per tot Catalunya, peró especialment en la part montanyosa.  Les muralles ciclópees de Tarragona, Girona, Mur, etc., poden referirse també aquesta época.




6.    Primers pobladors de Catalunya.- No se sab quins foren los primers pobladors de Catalunya; alguns historiadors asseguran que´l euskars hi habitavan, y s´esforçan en regonexer les petjades de la seua llengua, representada avuy per la bascongada, en molts noms de pobles, rius y termes catalans.  Aquesta raça era enérgica, amant de la independencia, y ´s dedicava á la agricultura y á la vida de pastor.


7.    Invasió dels Chetas y Sards.- Los Chetas ó Fenicis vingueren del Assia y desembarcaren en les platges orientals y meridionals de la Peninsula Ibérica.  Era un poble ilustrat y emunentment comercial, donchs conexía l´ús dels metalls, la perfecció de la marina, l´alfabet, lo papirus pera escriure, y havia fundat colonies en tota la costa N. del Africa.
Los Sards eran també eminenment mariners y metallistes; habitavan en lo litoral de la Liguria é illa de Cerdenya, y ab sos baxells invadiren les platges del Empurdá y Rosselló, ficantse després terres endins cap á la Cerdanya y Vall del Segre.


8.    Monuments dels Chetas y Sards.- De la civilisació fenicia en Catalunya se conservan molts pochs restos.  Los més importants son: la Pedra de Olesa de Montserrat, y la lápida trobada en una casa del Arch de Sant Ramón del Call de Barcelona.




9.    Colonies gregues.- Cap al any 650 abans de Jesucrist, arribaren per primera vegada á les nostres costes los grechs, pero no ab lo carácter de invasor, sino ab lo de colonisador.  La seua influencia s´estacioná en lo litoral hon fundaren Rhodon  (Rosas), Emporion  (Empurias), establintse també en la costa layetana vora Mataró, y á Calipolis en lo Camp de Tarragona.  En les arenes que cobrexen lo lloch hon estava situada la célebre  Emporion, s´hi han trobat un sens fi d´obgectes que representan tots los refinaments de la cultura helénica, aytals com vasos de terrissa vernissada ab elegants relleus, mosáychs, cornalines y pedres gravades, monedas, etc.  A Cabrera de Mataró s´ha descobert també una necrópolis  (cementir) grega, contenint urnes cineraries, terrissa, armes, ect.



10.    Divisions de Catalunya.- Los geógrafos grechs y llatins nos parlan dels molts pobles qui ocupavan lo territori catalá á la vinguda de Cartaginesos y Romans.


Les regions que aquestos pobles habitavan eran:  los Ibercaons en la comarca de tortosa; los Cosetans en lo Camp de Tarragona; 
los Ilergetes de la costa en lo Panadés y Costes de Garraf;  los Layetans en lo Plá de Barcelona y Costa de Llevant;  los Castillans en lo Vallés;  los Lartoletes en la Selva;  los Indigetes en l´Empurdá;  los Caretans en la Cerdanya;  los Ausetans en la plana de Vich y Girona;  los Lacetans  en lo Llussanés, Plá de Bages y comarques de
Solsona y Berga; los Ilergetes , que ocupavan les comarques occidentals de Catalunya desde´l Segre fins al Aragó;  los Suesetans  en lo Priorat;  y los Ausetans de prop del Ebre  en la Conca de Barberá. 
Tots aquets pobles ibérichs tenian algunes diferencies característiques, que han arribat fins á nosaltres y que servexen pera determinar les comarques naturals.



11.    Vinguda dels Cartaginesos.- Los Cartaginesos vingueren á Espanya com á aliats dels turdetans de Gades (Cadiz), peró havent dexat conéxer llurs progectes de conquesta, tingueren que lluytar ab los naturals en l´interior de la Peninsula y ab los grechs en les costes del Mediterrá y de les Balears.  Cartago enviá aleshores nous colonisadors, qui poblaren la Espanya y se fortificaren en quasi la costa del Mediterrá.




12.   Amilcar, Asdrubal y Anibal.- La riquesa del pays y l´odi als grechs y romans, determinaren als cartaginesos á apoderarse de tot Espanya, pera qual empresa enviaren á Amilcar, de la familia dels Barcas, qui sotsmeté prompte tota la Espanya meridional y central arribant fins al riu Ebre, axís es que no entrá á Catalunya.
Ardrúbal, gendre y successor seu, firmá un tractat ab los romans mitjansant lo qual se posava al riu Ebre com á límit del avenç dels cartaginesos;  peró la rivalitat entre´l dos pobles no´s calmá, ans al contrari s´encengué més al posarse davant del exércit cartaginés Anibal, qui desde nen havia jurat odi etern als romans, y consagrá sa vida y talent guerrer á cumplir aquest jurament.  Posant al davant del exércit quan sols tenia 21 anys, derrotá als espanyols, sotsmeté á tots los pobles, y sitiant á Sagunt, ciutat grega aliada dels romans, que devía ser respectada segons los tractats, se n´apoderá després de una enérgica resistencia, (216 anys abans de J. C.)




13.    Lluita entre Cartaginesos y Romans.- Allavors quedá obertament declarada la gerra entre los dos pobles.   Anibal formá ab gran activitat un axércit de 90.000 hómens y gran nombre d´elefants, y entrant per primera vegada á Catalunya la travessá per la vall del s Segre, no sense que alguns pobles com los Arenois y Andosins s´hi oposessen, dirigintse á Italia pera fer la guerra á Roma en sa propia casa.  
A Catalunya hi dexá un exércit de 10.000 hómens comanats per Hannon.
Cneo Scipió vingé á Catalunya com á general del exércit romá; desembarcá á Ampurias (218) é internanyse, derrotá á Hannon en Kissa (Guissona).   Després subgectá als Ilergetes y Ausetans del Ebre, apoderantse de Lleyda, y unit ab son germá Publi Scipió  s´endinsá per la Celtiberia hon l´exércit romá fou derrotat.
Roma tremolá davant d´aytal desgracia;  peró´l jove Publi  Corneli Scipió, fill de Publi,   s´oferí á venir á Espanya, desembarcant á Empurias ab un exércit de 10.000 hómens y  1.000 cavalls (209), se traslladá á Tarragona y d´alli á Cartagena, ciutadella dels cartaginesos, de la qual s´apoderá.   Allavors procurá guanyarse l´afecte dels pobles indígenes qui se li sotsmeteren sense lluyta, especialment los Ibergetes comanats per Indibil y Mandoni, y axis pogué reconquistar més facilment á quasi tota la Peninsula, derrotasnt á Magon vora Sevilla y apoderantse de Astapa é Iliturgis que foren arrasedes.



14.    Espulsió dels Cartaginesos.-  Encaxonats los cartaginesos entre les legions romanes y les aygues del mar, se refugiaren á Gades (Cadiz) y d´alli passaren á l´Africa abandonant la Espanya després de tretze anys de guerres. 

COMPENDI DE LA HISTORIA DE CATALUNYA

CAPÍTOL  PRIMER


PRELIMINARS



1. Descripció de Catalunya.-   2. Resúm de la historia de Catalunya.-  3. Divisió de la historia de Catalunya.- 4. Caràcter dels catalans.


1.  Descripció de Catalunya.-  Catalunya está situada al N.E. d´Espanya, entre ls 42º45´
y los 40º35´de latitut septentrional; y entre los 1º25´de longitut E. y 1º30´de longitut O del meridiá que passa per Montserrat.  Té la forma de un triángul qual basa s´apoya al N., en los Pirineus, y qual vértix se troba al S. més enllá de la desembocadura del riu Ebre.  Limita al N. ab França; al E. ab lo mar Mediterrá; al O. ab l´Aragó; y al S. ab Valencia.  Forma con un enllaçat de gegantines serralades que desestrebantse del macís Pirenáich la dividexen en conques, assenyalan les fites de les comarques naturals, y ab llurs variades altures permeten les produccions de quasi tots los climas.
Los rius corren generalment de N. á E., cap al Mediterrá, altres de S. á E. també cap al Mediterrá, i alguns de S. á O. cap al riu Ebre.  La terra, per son origen geológich y per sa latitut geográfica, ofereix gran riquesa en mines y aygues minerals, celebrades ja pels romans, y considerada históricament es un tresor, no gayre esplotat encara, hon se troban recorts de totes les races privilegiades qui han habitat en nostra Patria.


2.   Resúm de la Historia de Catalunya.- Catalunya habitada per una raça aborígena que´s creu era la eúskara, fou la enveja de molts pobles desde los temps primitius, essent invadida per les races de Orient, com totes les nacions accidentals.
Aquestes invasions foren:
1.ª  La dels Chetas, (fenicis) poble comercial é ilustrat.
2.ª  La dels  Sards,  provinents de la Liguria y Cerdenya.
3.ª  La dels  Grechs,  que s´estacioná en la costa.
4.ª  La dels  Cartaginesos,  que trobaren una gran resistencia.
5.ª La dels  Romans,  que després de dos sigles de lluyta nos imposaren la seus civilisació.
6.ª  La dels Goths,  que´s fongueren ab los catalans y reberen la civilisació cristiana.
7.ª  La dels  Alarbs,  que s´apoderaren de quasi tot Catalunya y motivaren la reconquesta ab la que los catalans conseguiren traure triomfants llur nacionalitat, independencia, llengua y religió.
Allavors començá la formació de la Nacionalitat Catalana, estenent sa influencia, ses conquistes, sa llengua y ses costums, per totes les costes del Mediterrá, sots lo domini de la monarquía catalana-aragonesa, peró havent passat la successió á la dinastía castellana s´iniciá la decadencia de Catalunya, completantse més tart ab la unió ab Castella; desde aleshores quedá Catalunya sotsmesa á la nació castellana.


3.   Divisió de la Historia de Catalunya.- La historia de Catalunya se divideix naturalment en los períodos que marcan los successos més notables;  1. º Epoca de les invasions, desde´ls temps primitius fins al sigle VIII;   2.º Creació de la monarquía nacional, desde´l sigle VIII al XII;    3.º  Confederació catalana-aragonesa, del sigle XII al  XV;    4.º  Unió personal de Catalunya ab Castella, del sigle XVI al XVIII;    5.º  Centralisació de Catalunya, sigles XVIII y XIX.


4.    Carácter dels catalans.- Los catalans s´han distingit sempre per son amor á la llibertat, son respecte á tradició dels passats, son valor heróych, sa grandesa d´ánima en la desgracia, de la qual han trionfat sempre y son esperit práctich, utilitari y natural en totes llurs manifestacions, axís del ordre intelectual com del literari, artístich é industrial.