dimarts, 22 d’abril de 2014

HISTORIA DE CATALUNYA

PRÓLECH

Si volguessem esbrinar los factors més importants que han intervingut en la revindicació de la Nacionalitat Catalana, los medis que més han contribuhit á que lo catalanisme, ó millor, lo nacionalisme català arribés al estat actual, sens dupte trobaríam que, més que´ls desacerts y vexacions del centralisme, han sigut los estudis histórichs.  Aquests son lo fonament sobre que descansan los carreus del nostre programa, que los demés factors no han fet més que solidificar, formant un tot harmónich é indestructible que en vá procura abatre la ponentada.

Peró los estudis histórichs, al servir de basa al renaxement politich de Catalunya, han fet també la propaganda més activa aumentant lo nombre dels campions nacionalistes, puix es ben sapigut que la historia patria es un dels medis més indicats i práctichs pera ajudar al desvetllament de un poble.

Ab ella s´aprén á conéxer y á estimar á la patria, tenint present que ningú estima lo que no coneix.  << No hi ha dupte, diu lo distingit historiador Aulestia, que lo que ha despertat los dormits ecos d´altres dies y lo que ha avivat lo caliu del amor á nostra terra, ha sigut lo recort de les antígues gestes, lo haver contemplat quelcom dels quadros vivents y pintoreschs de la passada grandesa.  Comparant aquelles époques ab avuy; veyent lo que eram y lo que som; ponderant lo que teníam y lo que hem perdut; es com se ha animaten les generacions actuals aqueix esperit, barreja de anyorança y desitg, de protesta y d´aspiració, que tendeix á reintegrar á nostra terra en la plenitut de sos drets y de son cabal.

Lo carácter més indiferent, lo cor més fret no pot menys de impresionarse al repassar les planes de nostra historia y veure en elles un passat de gloria per molts ni sisquera somiat.  Avesats desde petits á rebre una instrucció reglamentada per un criteri centralisador, sense cap idea sobre lo que fou Catalunya, unse troba davant de la veritat encisat y atret per sa claror.

Per açó es que lo que no fan les teroíes més ben sentades, demostrant la rahó de ser y la justicia de la revindicació de la antigua patria, ho logra casi sempre l´estudi de la historia; ja que sos epissodis animats per lo miviment de les passions humanes, sos exemples que s´apoyan en la realitat dels fets, ferexen més á la imaginació, y obran sobre la rahó de una manera molt superior á les demostracions de la ciencia politica ó social .>>

En demostració de lo espressat per l´insigne mestre, podém citar lo que´ns passá ab una persona bastant instruhida y ab titol professional, qui discutint un día sobre la rahó de ser del nacionalisme catalá, se quedá com qui veu visions al parlarli nosaltres de fets d´alguns dels nostres Comtes-Reys, esclamant ab tota espontaneytat: - Ah ! Es á dir que aqui teníam Reys y eram independents? - Y al esplicarli en resúm la Historia de Catalunya, los orígens de la nostra nacionalitat, la manera com cresquerem y prosperarem mentres siguerem amos de casa nostra, y la vergonyosa decadencia en que´ns estimbarem quan lo quixotisme´ns invadí y prenentnos lo govern se sobreposá al bon seny y esperit práctich dels catalans, lo bon home no pogué menys de dirme: - Sent axís teniu tota la rahó; jo també soch dels vostres.-

Y de cassos com aquest podrían citarse á dotzenes.  Y perçó sens dupte los iniciadors del nostre renaxement donaren tanta importancia als estudis histórichs, si bé ab un carácter més de investigació, limitantse á les narracions y pintures sels fets, y sense relacionarlos ab les necessitats actuals; peró ab tot, com ja havém dit, formaren los més decidits campions de la causa nacionalista.  Després vingueren á donar nou alé á la començada empresa, les monografies y los estudis generals sobre la historia de nostra Patria, detacantse entre tots ells la Historia de Catalunya per Antoni Aulestia y Pijoan, si no per lo seu volúm, per la claretat d´esposició y veritat que en tota ella regna.

Peró la obra de l´Aulestia té, no dirém lo defecte, peró sí la dificultat de no ser apropiada á totes les inteligencies, per la seua estensió.  En lo crexent progrés del nacionalisme hi mancava un Compendi de la nostra historia, un llibret de propaganda que tant pogués servir pel noy que ha acabat les beceroles com pel iayo de noranta anys, que fos tan assequible al obrer que ab prou feynes si may toca un llibre, com al home de carrera que passa la vida entre ells.  Y perçó, convençuts d´aquesta necessitat, emprenguerem la tasca de la present Historia de Catalunya, sense altres pretensions que fer un compendi de les ja existents, més ben dit, un llibre d´ensenyança per xichs y grans.

Peró no es ensenyar la historia de la Patria enumerar un sens fi de guerres, batalles, noms y fetxes, tot lo qual sols serveix pera carregar la memoria del estudiant, sense donarli cap idea de lo que ha sigut la Nació en les époques passades.  Lo que convé es saber l´estat de la nostra Patria en les diferents époques históriques, conéxer lo desenrotllo de les nostres arts y ciencies, les causes y efectes dels successos histórichs, y l´enllaç de aquests successos.

La historia propia, segons ha dit un gran escriptor, deu ésser essencialment nacional, y açó es lo que havém procurat en totes les planes del present llibre.

<< Afortunadament nostres anals oferexen un conjunt de fets brillantíssims que responen á una alta idea del concepte de nacionalitat, y tenen una unitat interna que contribuheix á formar criteri segur en quilos estudia.  Lo principi de llibertat politica basada en lo sentit práctich de les necessitats del home en societat; lo de la independencia y unitat de la nacionalitat catalana, dintre del respecte á la existencia de ses comarques naturals; y lo de dignificació de la personalitat humana apoyada en lo cumpliment de les lleys contra tot poder per alt que sía; aparexen en mitg de la diversitat de successos que constituhexen la vida de nostre poble á través dels sigles, y venen á formar com la gran síntessis de nostra historia.

Solsament fent ressaltar aquells rasgos fisonómichs, n´hi ha prou pera portarlo convenient de la justicia que entranya l´actual moviment de restauració; puix que l´estat actual de la politica es un obstacle perenne al desenrotllament de les condicions senyalades, que crearen la ventura de nostre poble en altre temps, y farian de segur avuy, si no´s trobessen cohibides, sa felicitat.>>

Atenent á exes consideracins y al carácter didáctich que volíam donar á nostra obra, havén procurat compendiar en la present Historia de Catalunya la vida de la Nacionalitat Catalana.  En lo seu desenrotllo havém seguit un método especial, molt usat al estranger, que se emmotlle á les inteligencies més curtes, y respecte del qual farém solsament les observacions més necessaries pera la major inteligencia.

En primer lloch dirém que no havém escrituna obra d´erudició sinó de propaganda; per lo tant no entrarém en la discurssió dels fets, admetent sols lo constituhit é imposantho al dexeble ab la autoritat del llibre y del mestre; d´aquest modo, ilustrat lo enteniment ab fets y principis induptables, de suficient relleu y color que pugan ser incentiu pera estudis més detinguts, se trobará ab elements fonamentals pera anar tot sol en materies de opinió, sense tenir necessitat de fer un nou estudi desde les primeres nocions.

Pera lograr aquest obgecte havém fet varies divisions generals que son les de les époques en que naturalment se divideix la nostra historia; y al principi de quiscuna d´elles hi posém un resúm ó ullada de conjunt, gracies al qual se té una idea clara de les causes á que responen los fets particulars que se van á estudiar, axi com se destacan los relleus més importants.

En la historia dels temps primitius nos havém circunscrit esclusivament á la veritat histórica, als fets, als documents, prescindint de les mitológiques y novelesques narracions dels nostres antichs cronistes é historiadors.

Sense dexar de donar la merescuda importancia al successos polítichs y militars, havén tingut molt cuydado en senyalar y fer fácilment comprensible, mitjançant los dibuxos, lo desenrotllo del art en totes ses manifestacions, punt interessantíssim de que cuydan molt les nacions estrangeres pera infiltrar en les tendres inteligencies dels nens la afició als estudis artístichs, y ajudar al progrés de les arts industrials; y mitjançant los mapes histórichs havém procurat assenyalar los successius avenços de les nostres fronteres y les noves possessions que entravan á formar part de la Nacionalitat catalana.  En aquesta una novetat que creyém nos agrahirán los amants de Catalunya.

Y si es axís, y si ab lo nostre humil treball lográm algun fruyt en benefici de nostra estimada Patria Catalunya, donarém per molt ben empleats tots los afanys, quedantnos la íntima satisfacció de haver fet quelcom pera la major gloria de Deu y de la Patria.




Sant Jordi.

L´origen de Jordi.


El nom Jordi deriva del mot grec georgós (gé,terra, i érgon, obra), pagès.   Des de Grècia, bressol d´Europa també com a regió idiomàtica, Jordi es va estendre a tots els països del món, on, per cert, els camperols conreaven igualment el camp, i aixi va esdevenir un nom internacional.   El nom Jordi, jorge en castellà,  en forma de George conquistà Anglaterra, i més tard Amèrica, a França va ser Georges, a Itàlia Giorgio, a Rússia Yuri i a Alemanya Georg, Jürgen i Jörg.

L´origen camperol del mon no va impedir que sobrepassés els murs de la ciutat i les barreres de les classes socials.   Al contrari, gràcies a la seva profunda arrel es va difondre en cercles        d´obrers, d´artistes i de cavallers armats, però també als palaus, perquè els comtes i nobles volien assolir fama de persones de confiança.   Avui en dia, aquells que es firen de l´extravagant pensen que Jordi és un nom xic passat de moda, i opten per David, Marc o Alexandre.   Però si no sempre les aparences enganyen, els joves d´avui que busquen amb afany creixent un estil de vida relacionat amb la natura, obsequiaran aquest vell “Pagès” amb un bon retorn.

Patró.


Sant Jordi, Patró de Catalunya, Anglaterra, Aragó, la ciutat de Gènova, Geòrgia, Grècia. Lituània, Portugal, Rússia i Sèrbia, és un personatge a cavall entre la realitat i la llegenda.   La manca de fons documentals fa dubtar de la seva existència, a despit de testimoniatges de culte i arqueològics que demostren que un màrtir de nom Jordi era venerat des del segle IV.

La tradició diu que va ser un màrtir cristià nascut a la Capadòcia (Anatòlia Central), fill d´una família de la noblesa rural i que va morir, possiblement a Lydda – Palestina-.  La seva tomba, però. És en un lloc incert.   D´una banda s´assenyala Tirra (actual Turquia), un indret molt visitat pels almogàvers en la seva expedició a l´Orient i de l´altra Lydda, l´indret mateix on, segons la tradició, va ser martiritzat sota el regnat de Dioclecià  (303).

A la seva vida se li han atribuït fets llegendaris, entre els quals destaca l´alliberament d´una donzella de les urpes del drac.   La veu popular mundial ha localitzat aquest fet a la ciutat de Silene.   A Catalunya, aquest episodi s´ha localitzat pels voltants de la Vila de Montblanc (Conca de Barberà).

El culte a Sant Jordi, el nom del qual en grec,Georgios, significa pagès es va estendre ràpidament per tot l´Orient i es va fixar la data de celebració el 23 d´abril.   En caure aquesta data enmig de la primavera i pel significat del seu nom, va fer que sant Jordi esdevingués un sant protector de les collites, especialment d´ordi A partir del segle VII va ser un sant força conegut a Occident.  A Catalunya, el seu culte ja és documentat al segle X, i el 1022,     l´abat Oliva va erigir un altar a Ripoll en honor seu.

l´extensió del culte a sant Jordi arreu d´Europa va produir-se a partir del segle XI, amb les Croades; el sant era invocat pels guerrers croats en les seves lluites contra els musulmans per recuperar Terra Santa.   En aquest període comencen a aparèixer mencions sobre l´aparició del sant enmig d´una batalla donant suport als exèrcits cristians -la conquesta d´Antioquia-.

D´aparicions, també se n´han descrit en terres acatalano-aragoneses, com la de la batalla d´Alcaraz, el 1096, quan les tropes del rei Pere I lluitaven per conquerir la ciutat d´Osca.   El 1229 ajuda les tropes del rei Jaume I a conquerir Mallorca i el 1237 apareix a la batalla del Puig quan el mateix rei Jaume lluitava per conquerir València.   També s´ha descrit la seva aparició en la conquesta d´Alcoi.

Des de començament del segle XIII els reis catalans van mostrar-li una gran devoció.   Pere el Catòlic, el 1201, va autoritzar la creació de l´Ordre de Sant Jordi d´Alfama, la primera d´una sèrie d´ordes i confraries de cavallers que veneraven sant Jordi i lluïen la seva bandera a Catalunya i a Europa.   El cas més indicatiu de la veneració del sant per part dels reis catalanes el de Pere el Cerimoniós, que al llag de la seva vida aplegà una serie de suposades relíquies del sant.   El 1356 tenia un reliquiari amb un os del braç a la capella del Palau Reial i el 1377 la reina Elionor de Xipre li va enviar un tros del braç del sant que el rei diposità a la ciutat de València.  Entre 1359 i 1409 una vintena de documents parlen dels intents del rei Pere i dels seus successors per obtenir el cap de sant Jordi, que es trobava a Levadia, al cor del ducat català d´Atenes, conquerit pels almogàvers al crit de <<Sant Jordi, firam, firam>>. Després de moltes vicissituds, el suposat cap del sant va passar a mans de la república de Venècia.

La festivitat de sant Jordi se celebra a València des de 1343 i a Mallorca des de 1407.   A Catalunya, el 1436, la Generalitat va fer una proposta a les Corts de celebració de la festa, que no va reeixir fins al 1456 quan es dictà una constitució per fer-la possible.

El fet que València i Mallorca s´anticipessin al Principat en la celebració de la festa, cal cercar-lo en el temps de la conquesta i la repoblació posterior feta per soldats i les seves famílies, ja que és ben sabuda la devoció dels militars vers el sant.

La festa al Principat era molt celebrada al Palau de la Generalitat, on des del segle XV coincideix amb la fira de roses que es fa al pati.   Des de l´any 1926, la festivitat de sant Jordi coincideix amb el Dia del Llibre que, en el seu origen era destinat a commemorar la data de la mort de Miguel de Cervantes i que ha arrelat fortament al nostre país, fins al punt que ha estat capaç d´exportar aquesta tradició a unes terres tan llunyanes com les japoneses on se celebra, d´uns anys ençà el “Sant Jordi´s day” Sant Jordi, símbol de Catalunya, ha donat nom a nombroses manifestacions de caracter civic i cultural ( corals, premis literaris...) i especialment a una condecoració, la Creu de Sant Jordi, que des de 1982 concedeix la Generalitat de Catalunya a aquelles personalitats que s´han distingit en el seu camp professional, d´actuació cultural, científica, empresarial o professional.


 




La llegenda  *

La llegenda per la qual sant Jordi és més conegut és la del cavaller que mata el drac per salvar una donzella.   Joan Amades, folklorista català, recull, en la seva obra Costumari Català aquesta versió de la llegenda.

Tradicions religioses de Catalunya: 
 St. Jordi i el Drac dels quatre elements, d´Anna de Valldaura.

*  Conta la veu popular que la llegenda de Sant Jordi, els drac i la princesa a Catalunya s´esdevingué a la vila de Montblanc temps ha.   El Drac era el més poderós dels Dracs ja que podia moure´s pel cel, per la terra i per l´aigua.   I la Princesa era la més Princesa de totes car era la mateixa filla del Rei.   El terror que  el Drac imposava era terrible.   Cada dia devorava un parell de bens.   Quan li donaren bous i cavalls tampoc en tingué prou. Fins que calgué sortejar persones per a la fam de la Bestia.   I el Rei que era el més Rei, i català, i que vivia a la Vila, va posar-hi la seva família en el sorteig, i de l´olla va sortir el nom de la Princesa.   El Rei va acceptar el destí i no va voler cap canvi per cap altre montblanquí dels qui s´oferien.   Vestida de blanc la Princesa va anar al sacrifici. 

I va sorgir un jove cavaller, armat de cap a peus, cavalcant un destrer blanc per tal de deslliurar-la.   Era bell com el sol i era foraster i es deia Jordi.   I envestí amb fúria el Drac que venia per la Princesa que el va deixar estamordit, confós de tot i rebatut.   Aleshores ell amb el cordó de la cintura d´ella lligà el Drac, tot amansit, que ja el seguia com una ovella.   Després amb un cop de llança rematà  el Drac, en morir es fa fonedís a terra i on el Drac s´ha fos neix un roser de roses roges com la sang, Sant Jordi en cull la més formosa i l´ofereix a la Princesa, munta a cavall i entre crits de  joia travessa la muralla per la porta que en record d´aquesta gesta encara avui és coneguda pel nom de Portal de Sant Jordi.

I tot això va passar davant els ulls del Rei i els montblanquins que contemplaven aterrits el combat.   I per això triaren Sant Jordi com a patró de la Vila anys i panys, fins que, a temps a venir, se n´oblidaren.



dijous, 3 d’abril de 2014

Primavera

Si entrem a Google, i busquem a la Wiquipèdia: hi podem llegui, referint-se a la primavera.

La primavera és una de les quatre estacions de les zones temperades.  També     s´anomena primavera l´estiu en contraposició a la primavera l´hivern o tardo.   Astronòmicament, comença amb l´equinocci de primavera (entre el 20 i 21 de març en l´hemisferi nord, i entre el 22 i 23 de setembre en l´hemisferi sud), i acaba amb el solstici l´estiu (al voltant del 21 de juny en l´hemisferi nord i el 21 de desembre en l´hemisferi sud).  No obstant això, a vegades és considerada com els mesos sencers de març,  abril i maig en l´hemisferi nord i setembre , octubre i novembre en l´hemisferi sud (primavera meteorològica).  S´en diu primavera o vernal al que fa referència a aquesta època de l´any.

Característiques
Hi ha un augment progressiu de la temperatura.  És el temps del desglaç i de les precipitacions moderades, si bé depèn molt del clima de la regió.  Poden desencadenar-se fortes tempestes i vents,
Es l´estació del renaixement, on broten de nou les plantes caducifòlies.  Molts animals comencen a aparellar-se en aquesta època.  Per la floració de les plantes, és un temps d´al·lèrgia per algunes persones.  El temps pot ser força canviant,  Però tot i axis neixen moltes flors i plantes.

Ecològic
El començament de la primavera no sempre està determinat per les dates del calendari fix.  La definició fenològic o ecològic de la primavera es relaciona amb indicadors biològics d´una àmplia gamma l´espècies de plantes, i les activitats dels animals, o l´olor especial de sòl que ha arribat a la temperatura de la microflora que floreixin.  Per tant, varia segons el clima i segons el temps específic d´un any en particular.  La majoria dels ecòlegs divideixen l´any en sis estacions que no tenen dates fixes.  A més de la primavera, el comptar ecològic identifica un prevernal separada abans (hora o pree-primavera) la temporada entre el hivernal (hivern) i vernal (primavera) estacions.  Aquest és un moment en què només les flors més resistents com el safrà en flor, de vegades, mentre que encara hi ha una certa capa de neu al terra.


Simbolisme
Moltes celebracions coincideixen amb l´arribada de la primavera.  La deessa romana Flora la simbolitzava.  Per a l´art, és l´estació de l´amor i de l´alegria després de la reclusió de l´hivern.  Està associada a la vitalitat, a la joventut, la bellesa i al color verd.  En la teoria dels quatre humors, li correspon la sang.
En els antics calendaris marcava l´inici de l´any (d´aquí el prefix prima- que       s´ha conservat a la paraula).  Per això, també pot voler dir l´edat, quan es diu   d´una persona que té 15 primaveres, per exemple.




Si entrem a Gran Enciclopèdia Catalana: el que ens diu es el seguen.

Estació de l´any, entre l´hivern i l´estiu, que a l´hemisferi nord comença el 21 de març (equinocci de primavera) i acaba el 21 de juny (solstici d´estiu), i a         l´hemisferi sud comença el 23 de setembre i acaba el 21 de desembre.  Ha estat representada escenogràficament amb els treballs del camp que li són propis, durant l´edat mitjana, el Renaixement i el Barroc o amb al·legories com la Primavera d´A. Viladomat (Museu d´Art de Catalunya, Barcelona).  També mitjançant la figura de la deessa Flora, com és el cas del fresc de Stabia que es conserva al Museu e Galleria Nazionali di Capodimonte de Nàpols, o mitjançant una figura femenina amb flors:  Primavera de C. Lorenzale ( palau de la Virreina, Barcelona).  L´obra més important sobre aquest tema és la Primavera de S. Botticelli, oli sobre taula de 3,14 x 2,03 m, conservat a la Galleria degli Uffizi, de Florència, que pintà ( entre el 1477 i el 1478) per a Lorenzo de Pierfrancesco de Mèdici.  Obra molt hermètica, ha estat interpretada de maneres molt diferent; la teoria mes acceptada és la de Warburg, segons el qual el tema es desenrotlla de dreta a esquerra de la composició i representa Zèfir perseguint Flora, que, posseïda per aquell, esdevé la Primavera;  al centre, Venus, i a l´altre costat les Tres Gràcies i Mercuri.



Catalunya
A Catalunya, la primavera dins d´una geografia tant variant, ens porta moltes sensacions, i cada subjecte podria personalitzar molt com sent en pròpia persona el canvi astronòmic, mes pronunciat i rápit a la costa, i mes lent i tardívol en el interior.  Els dies son tossudament mes llargs i es nota molt en la llum, que aprofiten les plantes per renéixer i expandir-se, els animals senten una vitalitat extraordinària, i reneixen amb força els impulsos sexuals.  En la majoria dels casos es sent un impuls de sortir i passejar per el camp i la Natura es fa mes propera.
A Catalunya dir primavera vol dir també Sant Jordi - roses - llibres - Setmana Santa - excursions - calçotades - carn a la brasa - trobades corals o sardanístiques - les ultimes esquiades  i les primeres regates, - Montserrat, caramelles - la mona,- cap el sud les Falles - els aplecs - les caçolades de tros - els arrossos...
També revérem amb resignació la Marinada, freda i molesta que tant ens ajuda a l´estiu, i les pluges persistents que trenquen algun cap de setmana, (però que si no arriben malament).
La nostra primavera, omple el cel d´orenetes que xiulen rialleres, i de catifes de ravenisses blanques per tot arreu, floreixen els romanís, i les farigoles i trepitjarem neu a l´alta muntanya buscant la flor de neu.  A Catalunya la primavera ens fa sortí de casa, ens fa somiar i recordar l´amor, que es fa present en el cor o en la ment.  La primavera torna l´home galant i la dona poncella,      l´ arbre es fa frondós, la flor bonica l´ocell es feliç i ens hu comunica.


La primavera a Catalunya es extraordinària,                 l´esperem i la gaudim i mai falla.

Plou i fa sol


Esclat  Primaveral

Quina frisança duu la primavera !
Quina frisança i quin desig pertot !
Baixa del cim desfeta la gelera
i el tany ressec esclata el primer brot !

Encesa al sol cimbreja una rosella.
Vora el torrent verdeja el canyissar.
En l´alzinar, diu la cançó més bella
l´ocell febrós que es vol aparellar !

El presseguer és ple de flor rosada
que els papallons s´aturen a flairar,
i el vell lilà, curull de flor morada,
espera la carícia d´una mà !

Quin foll desig que duu la primavera !
Ja és verd el cap i el cel ben net i clar !
Són tota flor l´alzina i l´olivera
i el fruit frisós comença a germinar !

És el bon temps, que torna i fa reviure !
És el bon temps ! L´hivern que ja se'n va !
És el temps de la llum, dels cants, del riure
i de les flors... !  És el temps d´estimar !

Emili Vendrell

Historia de Catalunya

Ens a caigut a les mans, una petita historia de Catalunya, Plou i fa sol, pensem que seria curiós i interessant anar reproduint tot el petit llibre, i conèixer l´historia, contada per Norbert Font i Sagué. 





Historia 
de 
 Catalunya 
per 
NORBERT FONT Y SAGUÉ 
 DIBUXOS D´EN J. GARRIGA, MAPES DEL AUTOR 
 Ab la deguda llicencia. 

 Al insigne patrici, lo
 Excelentissim Sr. D. 
 Eusebi Güell y Bacigalupi 
 fundador de la primera escola catalana y
 protector de les lletres patries. 
      N. Font y Sagué. 


             VICARIA GENERAL              
 DE LA    
DIÓCESSIS DE BARCELONA 

Per lo que á Nos pertany, concedim 
Nostre permís pera publicarse la obra 
titulada HISTORIA DE CATALUNYA escrita 
per D. Norbert Font y Sagué, mitjan-
 çant que de Nostra orde ha sigut exami- 
nada y no conté, segons la censura, res 
que sía contrari al dogma católich y sana 
moral. Estampes aquesta llicencia al 
principi ó final de la obra y entréguense 
dos exemplars d´aquesta, firmats per lo 
 Censor, á la Secretaria de Cambra y 
Govern d´aquest Bisbat.

 Barcelona 10 de janer de 1899.



 Lo Vicari General 
Francisco de Pol. 

 Per manament de Sa Senyoria, 
 Dr. Jaume Brugueras, Pvre. 



 ALS LECTORS 

 L´autor de la present Historia de 
 Catalunya, agrahirá coralment totes les 
observacions que se li fassan y correc- 
cions ó adicions quese li proposen, pera 
que puga ser ateses en les edicions suc- 
cessives. 



 Fa il-lusió anar copiant a poc a poc tota l´obra d´en Norbert Font farem l´esforç de transcriure-la tal-cual amb el català d´epoca no normalitzat, i sabem d´antuvi que serà complicat i a voltes hi hauran falles que esperem sàpiguen perdonar.
L´idea es que u puguin gaudir, com a document, no desfasat i molt curios.

                                                                                                                                Plou i fa sol.