dimarts, 22 d’abril de 2014

Sant Jordi.

L´origen de Jordi.


El nom Jordi deriva del mot grec georgós (gé,terra, i érgon, obra), pagès.   Des de Grècia, bressol d´Europa també com a regió idiomàtica, Jordi es va estendre a tots els països del món, on, per cert, els camperols conreaven igualment el camp, i aixi va esdevenir un nom internacional.   El nom Jordi, jorge en castellà,  en forma de George conquistà Anglaterra, i més tard Amèrica, a França va ser Georges, a Itàlia Giorgio, a Rússia Yuri i a Alemanya Georg, Jürgen i Jörg.

L´origen camperol del mon no va impedir que sobrepassés els murs de la ciutat i les barreres de les classes socials.   Al contrari, gràcies a la seva profunda arrel es va difondre en cercles        d´obrers, d´artistes i de cavallers armats, però també als palaus, perquè els comtes i nobles volien assolir fama de persones de confiança.   Avui en dia, aquells que es firen de l´extravagant pensen que Jordi és un nom xic passat de moda, i opten per David, Marc o Alexandre.   Però si no sempre les aparences enganyen, els joves d´avui que busquen amb afany creixent un estil de vida relacionat amb la natura, obsequiaran aquest vell “Pagès” amb un bon retorn.

Patró.


Sant Jordi, Patró de Catalunya, Anglaterra, Aragó, la ciutat de Gènova, Geòrgia, Grècia. Lituània, Portugal, Rússia i Sèrbia, és un personatge a cavall entre la realitat i la llegenda.   La manca de fons documentals fa dubtar de la seva existència, a despit de testimoniatges de culte i arqueològics que demostren que un màrtir de nom Jordi era venerat des del segle IV.

La tradició diu que va ser un màrtir cristià nascut a la Capadòcia (Anatòlia Central), fill d´una família de la noblesa rural i que va morir, possiblement a Lydda – Palestina-.  La seva tomba, però. És en un lloc incert.   D´una banda s´assenyala Tirra (actual Turquia), un indret molt visitat pels almogàvers en la seva expedició a l´Orient i de l´altra Lydda, l´indret mateix on, segons la tradició, va ser martiritzat sota el regnat de Dioclecià  (303).

A la seva vida se li han atribuït fets llegendaris, entre els quals destaca l´alliberament d´una donzella de les urpes del drac.   La veu popular mundial ha localitzat aquest fet a la ciutat de Silene.   A Catalunya, aquest episodi s´ha localitzat pels voltants de la Vila de Montblanc (Conca de Barberà).

El culte a Sant Jordi, el nom del qual en grec,Georgios, significa pagès es va estendre ràpidament per tot l´Orient i es va fixar la data de celebració el 23 d´abril.   En caure aquesta data enmig de la primavera i pel significat del seu nom, va fer que sant Jordi esdevingués un sant protector de les collites, especialment d´ordi A partir del segle VII va ser un sant força conegut a Occident.  A Catalunya, el seu culte ja és documentat al segle X, i el 1022,     l´abat Oliva va erigir un altar a Ripoll en honor seu.

l´extensió del culte a sant Jordi arreu d´Europa va produir-se a partir del segle XI, amb les Croades; el sant era invocat pels guerrers croats en les seves lluites contra els musulmans per recuperar Terra Santa.   En aquest període comencen a aparèixer mencions sobre l´aparició del sant enmig d´una batalla donant suport als exèrcits cristians -la conquesta d´Antioquia-.

D´aparicions, també se n´han descrit en terres acatalano-aragoneses, com la de la batalla d´Alcaraz, el 1096, quan les tropes del rei Pere I lluitaven per conquerir la ciutat d´Osca.   El 1229 ajuda les tropes del rei Jaume I a conquerir Mallorca i el 1237 apareix a la batalla del Puig quan el mateix rei Jaume lluitava per conquerir València.   També s´ha descrit la seva aparició en la conquesta d´Alcoi.

Des de començament del segle XIII els reis catalans van mostrar-li una gran devoció.   Pere el Catòlic, el 1201, va autoritzar la creació de l´Ordre de Sant Jordi d´Alfama, la primera d´una sèrie d´ordes i confraries de cavallers que veneraven sant Jordi i lluïen la seva bandera a Catalunya i a Europa.   El cas més indicatiu de la veneració del sant per part dels reis catalanes el de Pere el Cerimoniós, que al llag de la seva vida aplegà una serie de suposades relíquies del sant.   El 1356 tenia un reliquiari amb un os del braç a la capella del Palau Reial i el 1377 la reina Elionor de Xipre li va enviar un tros del braç del sant que el rei diposità a la ciutat de València.  Entre 1359 i 1409 una vintena de documents parlen dels intents del rei Pere i dels seus successors per obtenir el cap de sant Jordi, que es trobava a Levadia, al cor del ducat català d´Atenes, conquerit pels almogàvers al crit de <<Sant Jordi, firam, firam>>. Després de moltes vicissituds, el suposat cap del sant va passar a mans de la república de Venècia.

La festivitat de sant Jordi se celebra a València des de 1343 i a Mallorca des de 1407.   A Catalunya, el 1436, la Generalitat va fer una proposta a les Corts de celebració de la festa, que no va reeixir fins al 1456 quan es dictà una constitució per fer-la possible.

El fet que València i Mallorca s´anticipessin al Principat en la celebració de la festa, cal cercar-lo en el temps de la conquesta i la repoblació posterior feta per soldats i les seves famílies, ja que és ben sabuda la devoció dels militars vers el sant.

La festa al Principat era molt celebrada al Palau de la Generalitat, on des del segle XV coincideix amb la fira de roses que es fa al pati.   Des de l´any 1926, la festivitat de sant Jordi coincideix amb el Dia del Llibre que, en el seu origen era destinat a commemorar la data de la mort de Miguel de Cervantes i que ha arrelat fortament al nostre país, fins al punt que ha estat capaç d´exportar aquesta tradició a unes terres tan llunyanes com les japoneses on se celebra, d´uns anys ençà el “Sant Jordi´s day” Sant Jordi, símbol de Catalunya, ha donat nom a nombroses manifestacions de caracter civic i cultural ( corals, premis literaris...) i especialment a una condecoració, la Creu de Sant Jordi, que des de 1982 concedeix la Generalitat de Catalunya a aquelles personalitats que s´han distingit en el seu camp professional, d´actuació cultural, científica, empresarial o professional.


 




La llegenda  *

La llegenda per la qual sant Jordi és més conegut és la del cavaller que mata el drac per salvar una donzella.   Joan Amades, folklorista català, recull, en la seva obra Costumari Català aquesta versió de la llegenda.

Tradicions religioses de Catalunya: 
 St. Jordi i el Drac dels quatre elements, d´Anna de Valldaura.

*  Conta la veu popular que la llegenda de Sant Jordi, els drac i la princesa a Catalunya s´esdevingué a la vila de Montblanc temps ha.   El Drac era el més poderós dels Dracs ja que podia moure´s pel cel, per la terra i per l´aigua.   I la Princesa era la més Princesa de totes car era la mateixa filla del Rei.   El terror que  el Drac imposava era terrible.   Cada dia devorava un parell de bens.   Quan li donaren bous i cavalls tampoc en tingué prou. Fins que calgué sortejar persones per a la fam de la Bestia.   I el Rei que era el més Rei, i català, i que vivia a la Vila, va posar-hi la seva família en el sorteig, i de l´olla va sortir el nom de la Princesa.   El Rei va acceptar el destí i no va voler cap canvi per cap altre montblanquí dels qui s´oferien.   Vestida de blanc la Princesa va anar al sacrifici. 

I va sorgir un jove cavaller, armat de cap a peus, cavalcant un destrer blanc per tal de deslliurar-la.   Era bell com el sol i era foraster i es deia Jordi.   I envestí amb fúria el Drac que venia per la Princesa que el va deixar estamordit, confós de tot i rebatut.   Aleshores ell amb el cordó de la cintura d´ella lligà el Drac, tot amansit, que ja el seguia com una ovella.   Després amb un cop de llança rematà  el Drac, en morir es fa fonedís a terra i on el Drac s´ha fos neix un roser de roses roges com la sang, Sant Jordi en cull la més formosa i l´ofereix a la Princesa, munta a cavall i entre crits de  joia travessa la muralla per la porta que en record d´aquesta gesta encara avui és coneguda pel nom de Portal de Sant Jordi.

I tot això va passar davant els ulls del Rei i els montblanquins que contemplaven aterrits el combat.   I per això triaren Sant Jordi com a patró de la Vila anys i panys, fins que, a temps a venir, se n´oblidaren.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada