dimarts, 3 de juny de 2014

CAPÍTOL II

ORÍGENS DE LA NACIONALITAT CATALANA



5.  Restos y monuments protohistórichs.- L´home de la edad de pedra vivía generalment en cavernes ó baumes en les quals se troban avuy día enterrades les seues armes é instruments de pedra-foguera, d´os y banya de cervo; molt basta, feta ab les mans y cuyta en una fogera; predominant les destrals conegudes per pedres de llamp.  Entre altres llochs hom s´han trobat aytals obgectes, poden citarse: la cova dita Bora gran d´En Carreras  (Serinyá, Girona);  la Cova fonda (Rodonyá, Tarragona;)  Lo Florich  (Os de Balaguer, Lleyda.
De la matexa época son los anomenats monuments megalítichs, aytals com los dólmens coneguts á Catalunya per Pedras arcas, Covas d´alarbs, stc., los menhirs y cromlechs, formants tots ells per pedres colocades sense morter y moltes sense desbastar; se´n troban quasi per tot Catalunya, peró especialment en la part montanyosa.  Les muralles ciclópees de Tarragona, Girona, Mur, etc., poden referirse també aquesta época.




6.    Primers pobladors de Catalunya.- No se sab quins foren los primers pobladors de Catalunya; alguns historiadors asseguran que´l euskars hi habitavan, y s´esforçan en regonexer les petjades de la seua llengua, representada avuy per la bascongada, en molts noms de pobles, rius y termes catalans.  Aquesta raça era enérgica, amant de la independencia, y ´s dedicava á la agricultura y á la vida de pastor.


7.    Invasió dels Chetas y Sards.- Los Chetas ó Fenicis vingueren del Assia y desembarcaren en les platges orientals y meridionals de la Peninsula Ibérica.  Era un poble ilustrat y emunentment comercial, donchs conexía l´ús dels metalls, la perfecció de la marina, l´alfabet, lo papirus pera escriure, y havia fundat colonies en tota la costa N. del Africa.
Los Sards eran també eminenment mariners y metallistes; habitavan en lo litoral de la Liguria é illa de Cerdenya, y ab sos baxells invadiren les platges del Empurdá y Rosselló, ficantse després terres endins cap á la Cerdanya y Vall del Segre.


8.    Monuments dels Chetas y Sards.- De la civilisació fenicia en Catalunya se conservan molts pochs restos.  Los més importants son: la Pedra de Olesa de Montserrat, y la lápida trobada en una casa del Arch de Sant Ramón del Call de Barcelona.




9.    Colonies gregues.- Cap al any 650 abans de Jesucrist, arribaren per primera vegada á les nostres costes los grechs, pero no ab lo carácter de invasor, sino ab lo de colonisador.  La seua influencia s´estacioná en lo litoral hon fundaren Rhodon  (Rosas), Emporion  (Empurias), establintse també en la costa layetana vora Mataró, y á Calipolis en lo Camp de Tarragona.  En les arenes que cobrexen lo lloch hon estava situada la célebre  Emporion, s´hi han trobat un sens fi d´obgectes que representan tots los refinaments de la cultura helénica, aytals com vasos de terrissa vernissada ab elegants relleus, mosáychs, cornalines y pedres gravades, monedas, etc.  A Cabrera de Mataró s´ha descobert també una necrópolis  (cementir) grega, contenint urnes cineraries, terrissa, armes, ect.



10.    Divisions de Catalunya.- Los geógrafos grechs y llatins nos parlan dels molts pobles qui ocupavan lo territori catalá á la vinguda de Cartaginesos y Romans.


Les regions que aquestos pobles habitavan eran:  los Ibercaons en la comarca de tortosa; los Cosetans en lo Camp de Tarragona; 
los Ilergetes de la costa en lo Panadés y Costes de Garraf;  los Layetans en lo Plá de Barcelona y Costa de Llevant;  los Castillans en lo Vallés;  los Lartoletes en la Selva;  los Indigetes en l´Empurdá;  los Caretans en la Cerdanya;  los Ausetans en la plana de Vich y Girona;  los Lacetans  en lo Llussanés, Plá de Bages y comarques de
Solsona y Berga; los Ilergetes , que ocupavan les comarques occidentals de Catalunya desde´l Segre fins al Aragó;  los Suesetans  en lo Priorat;  y los Ausetans de prop del Ebre  en la Conca de Barberá. 
Tots aquets pobles ibérichs tenian algunes diferencies característiques, que han arribat fins á nosaltres y que servexen pera determinar les comarques naturals.



11.    Vinguda dels Cartaginesos.- Los Cartaginesos vingueren á Espanya com á aliats dels turdetans de Gades (Cadiz), peró havent dexat conéxer llurs progectes de conquesta, tingueren que lluytar ab los naturals en l´interior de la Peninsula y ab los grechs en les costes del Mediterrá y de les Balears.  Cartago enviá aleshores nous colonisadors, qui poblaren la Espanya y se fortificaren en quasi la costa del Mediterrá.




12.   Amilcar, Asdrubal y Anibal.- La riquesa del pays y l´odi als grechs y romans, determinaren als cartaginesos á apoderarse de tot Espanya, pera qual empresa enviaren á Amilcar, de la familia dels Barcas, qui sotsmeté prompte tota la Espanya meridional y central arribant fins al riu Ebre, axís es que no entrá á Catalunya.
Ardrúbal, gendre y successor seu, firmá un tractat ab los romans mitjansant lo qual se posava al riu Ebre com á límit del avenç dels cartaginesos;  peró la rivalitat entre´l dos pobles no´s calmá, ans al contrari s´encengué més al posarse davant del exércit cartaginés Anibal, qui desde nen havia jurat odi etern als romans, y consagrá sa vida y talent guerrer á cumplir aquest jurament.  Posant al davant del exércit quan sols tenia 21 anys, derrotá als espanyols, sotsmeté á tots los pobles, y sitiant á Sagunt, ciutat grega aliada dels romans, que devía ser respectada segons los tractats, se n´apoderá després de una enérgica resistencia, (216 anys abans de J. C.)




13.    Lluita entre Cartaginesos y Romans.- Allavors quedá obertament declarada la gerra entre los dos pobles.   Anibal formá ab gran activitat un axércit de 90.000 hómens y gran nombre d´elefants, y entrant per primera vegada á Catalunya la travessá per la vall del s Segre, no sense que alguns pobles com los Arenois y Andosins s´hi oposessen, dirigintse á Italia pera fer la guerra á Roma en sa propia casa.  
A Catalunya hi dexá un exércit de 10.000 hómens comanats per Hannon.
Cneo Scipió vingé á Catalunya com á general del exércit romá; desembarcá á Ampurias (218) é internanyse, derrotá á Hannon en Kissa (Guissona).   Després subgectá als Ilergetes y Ausetans del Ebre, apoderantse de Lleyda, y unit ab son germá Publi Scipió  s´endinsá per la Celtiberia hon l´exércit romá fou derrotat.
Roma tremolá davant d´aytal desgracia;  peró´l jove Publi  Corneli Scipió, fill de Publi,   s´oferí á venir á Espanya, desembarcant á Empurias ab un exércit de 10.000 hómens y  1.000 cavalls (209), se traslladá á Tarragona y d´alli á Cartagena, ciutadella dels cartaginesos, de la qual s´apoderá.   Allavors procurá guanyarse l´afecte dels pobles indígenes qui se li sotsmeteren sense lluyta, especialment los Ibergetes comanats per Indibil y Mandoni, y axis pogué reconquistar més facilment á quasi tota la Peninsula, derrotasnt á Magon vora Sevilla y apoderantse de Astapa é Iliturgis que foren arrasedes.



14.    Espulsió dels Cartaginesos.-  Encaxonats los cartaginesos entre les legions romanes y les aygues del mar, se refugiaren á Gades (Cadiz) y d´alli passaren á l´Africa abandonant la Espanya després de tretze anys de guerres. 

COMPENDI DE LA HISTORIA DE CATALUNYA

CAPÍTOL  PRIMER


PRELIMINARS



1. Descripció de Catalunya.-   2. Resúm de la historia de Catalunya.-  3. Divisió de la historia de Catalunya.- 4. Caràcter dels catalans.


1.  Descripció de Catalunya.-  Catalunya está situada al N.E. d´Espanya, entre ls 42º45´
y los 40º35´de latitut septentrional; y entre los 1º25´de longitut E. y 1º30´de longitut O del meridiá que passa per Montserrat.  Té la forma de un triángul qual basa s´apoya al N., en los Pirineus, y qual vértix se troba al S. més enllá de la desembocadura del riu Ebre.  Limita al N. ab França; al E. ab lo mar Mediterrá; al O. ab l´Aragó; y al S. ab Valencia.  Forma con un enllaçat de gegantines serralades que desestrebantse del macís Pirenáich la dividexen en conques, assenyalan les fites de les comarques naturals, y ab llurs variades altures permeten les produccions de quasi tots los climas.
Los rius corren generalment de N. á E., cap al Mediterrá, altres de S. á E. també cap al Mediterrá, i alguns de S. á O. cap al riu Ebre.  La terra, per son origen geológich y per sa latitut geográfica, ofereix gran riquesa en mines y aygues minerals, celebrades ja pels romans, y considerada históricament es un tresor, no gayre esplotat encara, hon se troban recorts de totes les races privilegiades qui han habitat en nostra Patria.


2.   Resúm de la Historia de Catalunya.- Catalunya habitada per una raça aborígena que´s creu era la eúskara, fou la enveja de molts pobles desde los temps primitius, essent invadida per les races de Orient, com totes les nacions accidentals.
Aquestes invasions foren:
1.ª  La dels Chetas, (fenicis) poble comercial é ilustrat.
2.ª  La dels  Sards,  provinents de la Liguria y Cerdenya.
3.ª  La dels  Grechs,  que s´estacioná en la costa.
4.ª  La dels  Cartaginesos,  que trobaren una gran resistencia.
5.ª La dels  Romans,  que després de dos sigles de lluyta nos imposaren la seus civilisació.
6.ª  La dels Goths,  que´s fongueren ab los catalans y reberen la civilisació cristiana.
7.ª  La dels  Alarbs,  que s´apoderaren de quasi tot Catalunya y motivaren la reconquesta ab la que los catalans conseguiren traure triomfants llur nacionalitat, independencia, llengua y religió.
Allavors començá la formació de la Nacionalitat Catalana, estenent sa influencia, ses conquistes, sa llengua y ses costums, per totes les costes del Mediterrá, sots lo domini de la monarquía catalana-aragonesa, peró havent passat la successió á la dinastía castellana s´iniciá la decadencia de Catalunya, completantse més tart ab la unió ab Castella; desde aleshores quedá Catalunya sotsmesa á la nació castellana.


3.   Divisió de la Historia de Catalunya.- La historia de Catalunya se divideix naturalment en los períodos que marcan los successos més notables;  1. º Epoca de les invasions, desde´ls temps primitius fins al sigle VIII;   2.º Creació de la monarquía nacional, desde´l sigle VIII al XII;    3.º  Confederació catalana-aragonesa, del sigle XII al  XV;    4.º  Unió personal de Catalunya ab Castella, del sigle XVI al XVIII;    5.º  Centralisació de Catalunya, sigles XVIII y XIX.


4.    Carácter dels catalans.- Los catalans s´han distingit sempre per son amor á la llibertat, son respecte á tradició dels passats, son valor heróych, sa grandesa d´ánima en la desgracia, de la qual han trionfat sempre y son esperit práctich, utilitari y natural en totes llurs manifestacions, axís del ordre intelectual com del literari, artístich é industrial.






l´URGELL



Comarca feta de retalls i subcomarques, a la qual anomenem "Urgell" compleix una funció peculiar dintre les Terres de Ponent:  Agrupar unes zones intermèdies del territori i facilitar uns contactes humans.   La nostra comarca - per a uns, discutida; per a uns altres, indiscutible - serveix de transició entre les terres de perfil trencat del centre de la Depressió Central, i les baixes, planes i monòtones de l´oest d´aquesta; i és també una de les zones de pas ideal que comuniquen les terres elevades del Pre-Pirineu amb les comarques tarragonines.

A mig camí entre l´altiplà de la Segarra i la Plana urgellenca, entre el Mig Segre i les rutes prelitorals, els nostres pobles i viles tenen una personalitat, una forma i un referent humà que deu molt a les respectives àrees veïnes. 

La Ribera del Sió, mutilada en tres comarques, és segarrenca en un extrem i balaguerina en l´altre, i per Agramunt s´obre al nord; els encontorns de Tàrrega i Verdú recorden molt la Segarra central, amb permís dels nostres capitalins; de Vilagrassa i Tornabous enllà, entrem en el regne del Gran Urgell, la plana obsessiva, abans una estepa, avui un miracle de fruiters i conreus regats; i, al sud del binomi Tàrrega-Verdú, la vall del Corb, aquesta subcomarca aspra, impressionant, bellíssima, de regust segarrenc i conquès alhora, amb la seva pedra característica i unes vistes que atrapen l´esperit.    

Amb pocs quilòmetres de distància, quatre àrees geogràfiques i humanes es donen la mà, es fusionen, conviuen, s´enriqueixen, s´enfronten.   A aquesta comarca de contacta li han dit "Urgell", però també li haurien pogut dir de moltes altres maneres.   No resulta fàcil trobar un nom que pugui sintetitzar la seva varietat.


Els rius - Sió, Ondara, Corb -, esglaonen amb les seves valls el territori nostrat, i concentren a les seves vores moltes de les poblacions.   Rius petits, migrats, irregulars, però fonamentals per als avantpassats.   Hom va buscar amb afany els seus regs per assegurar unes produccions mínimes en una terra de clima secaner, on molt sovint les collites surten esguerrades, o literalment es perden.

És ben cert, però, que durant els últims cent anys, el panorama agrari de la nostra zona ha canviat molt, i més que canviarà en el futur.   Ara molts pagesos no depenen del cereal, l´agricultura s´ha comercialitzat i tecnificat, no es viu de la terra com abans.  Però antigament, una o dues males collites significaven misèria per molta gent, i bona part de la societat girava al voltant dels capricis del cel.   La dependència envers el cereal i les primaveres seques atrotinaven els nostres pagesos.  Prou procuraven compensar el panorama amb una mica de vinya, algunes oliveres, horts i ramats, però el cereal continuava essent primordial.   El símbol d´unes terres.
Gent dura, els antics pagesos d´aquí.  Treballaven en males condicions i damunt una terra gasiva.  Un grapat de malalties habituals, i d´epidèmies periòdiques els mataven regularment.  Quan hi havia guerra, els exèrcits sempre passaven per la zona, i ho arrasaven tot.  Bandolers, lladres i grups armats organitzats molestaven la comarca en altres ocasions.  I sempre hi havia els cicles agraris dolents, que reapareixien inevitablement.  La reacció de la nostra gent a tot això va ser a base de sacrifici i treball, tenacitat i coratge.   Resistència a tota mena de dificultats, confiança en l´arribada de temps millors.  Caràcter sofert.

Però molts pagaven amb la seva vida aquesta obsessió de superar el que fos, i tirar Endavant.  Els índexs de mortalitat ho proven.  La gent dels territoris veïns, i sovint també de llunyans, venia a ocupar els buits que aquella mortalitat deixava, en un reflux humà de segles que, sincerament, impressiona.  Ara: els nouvinguts, urgellencs d´adopció, imprescindibles equilibradors, també acabaven essent víctimes de la duresa d´aquestes terres.  I, així, la nostra població oscil·lava i no acabava de fer mai el salt.  La demografia fluctuant ha estat un dels trets típics de la comarca.

Durant centúries, en els temps antics i alto-medievals, aquesta va ésser una terra de nuclis minúsculs i mal coneguts.
Despès d´allunyar els musulmans “als quals, però, sembla que devem més d´una cosa”, el territori es va poblar de valent al llarg dels segles XII i XIII. Es van fer esglésies i castells, arreu van sortir pobles i viles mitjanes, es van desermar terres, tot es va repoblar.  Els nuclis rurals abundaren i les poblacions més grans van prosperar.  Sembla, però, que les epidèmies i les gerres dels segles XIV-XV, van frenar aquest creixement; cosa que, òbviament, no exclou alguns aspectes brillants.

Al meu entendre, després de recuperar-se un poc, la zona es va simplement mantenir al llarg del XVI i del XVII; i ja prou que va fer resistint les sotragades d´aquells dos-cents anys.  A la fi, durant el XVIII i el XIX hi va haver de nou un autèntic creixement, a desgrat de la tornada de greus períodes crítics; llavors es van desermar una altra vegada moltes terres, la població si fa no fa va doblar, i els pobles van acabar més plens que mai a 1860-1930.  Emperò, les alteracions i els canvis fels decennis darrers han desequilibrat la comarca, redistribuint la població i les activitats econòmiques, condemnant els petits pobles, i beneficiant els nuclis més grans.  

Tàrrega, Agramunt o Bellpuig, antigament viles de només 1.500-2.500 habitants durant segles, no ha parat de créixer, i han acabat concentrant 18.000 ànimes entre les tres, mentre que molts petits nuclis s´han anat despoblant de manera preocupant.  Tàrrega, en especial, ha assolit una força decisiva.  Per sort, avui queden encara a la comarca una sèrie de poblacións mitjanes que tenen entre 500 i 1.500 habitants ( Anglesola, Verdú, Sant Martí de Maldà, Castellserà, la Fuliola, Belianes, Tornabous ), poblacions que ajuden a configurar el territori, i que han de ser bàsiques per mantenir la vitalitat harmònica de la comarca i la seva estructura.


Els canvis contemporanis, dons, han alterat bastant el poblament d´aquestes terres, més aviat caracteritzat, com hem dit, per la seva dispersió en petits unitats.  Només al segle XX hi ha sorgit una autèntica ciutat amb mentalitat de super-capitalitat,         l´ambiciosa Tàrrega, fet que ha generat tensions ( i en continuarà generant). En el decurs dels segles, havia predominat un model de diversos nuclis mitjans que es projectaven sobre una petita àrea, afavorint l´atomització territorial.  Avui la cosa ha canviat, i no tothom s'hi adapta.  La societat contemporània també ha  modificat de valent el nostre indret.

Ultra això, queda cada cop més provat l´arrelament humà en aquestes terres.  L´arqueologia ens diu com d´antiga és la nostra cultura pagesa i artesana.  El gran poblat ibèric que hi havia prop l´actual Tornabous (el Molí d´Espígol) i l´abundor i importància dels jaciments localitzats demostren que antigament aquesta ja era una comarca ben ocupada per l´home i prou activa econòmicament.  Això sí, la xifra de població no podia ser excessiva.  El subsegüent domini romà fou inicialment traumàtic per els indígenes, amb destruccions, canvis forçats i esclavitud.
 
Després, la pau romana i l´efectivitat organitzadora dels dominadors degueren ser beneficioses, si més no per la minoria dirigent.  Probablement l´Urgell era aleshores tot un seguit de nuclis agraris, no grans però sí nombrosos, a partit dels quals    s´explotava una bona part del territori.

Impossible dir que passà exactament a partir del segle V. Potser tot continuà més o menys igual.  Els musulmans van fer d´aquestes terres una zona de frontera, connectada al sistema defensiu de Lleida i Balaguer.  Per tant, aleshores la població i l´activitat econòmica van poder decréixer, però també es pot pensar que prou que hi hauria alguns nuclis actius a la vora dels rius.  La lluita  cristiana pel control del territori degué empitjorar el panorama comarcal, però la compensació va ser la gran colonització que ja triomfà al segle XII.

D´aleshores ençà, epidèmies, guerres, collites, immigrants i grans famílies marquen la historia de la comarca.  Castells, esglésies i convents es converteixen en els edificis que donen personalitat a les poblacions.  El règim senyorial irrita pagesos i municipis.  Les primaveres seques impulsen les invocacions i processons.      S´alcen masies, més de les que podria semblar.  Les crisis es converteixen en quelcom consubstancial amb la comarca i retarden o limiten la seva expansió.  La duresa de l´existència marca els urgellencs, però el sacrifici d´aquests ens deixa destacades obres d´art, edificis valuosos, una arquitectura popular força rica, cançons, festes, tradicions, bancals i sèquies, homes de bé i la silueta d´uns pobles que s´han fet a base de tenacitat.

L´Urgell, esta ple de fets històrics, d´Imatges d´avui i d´aïr, podrem endinsar-nos en la seva historia llegint i document-tar-nos i, trescar per el seu territori poder imaginar el seguici del comte d´Urgell quan visitava Agramunt als segles gloriosos; o sobre els gascons que van arribar al segle XVI; o sobre els bandolers del Barroc; o sobre les accions dels soldats pels nostres pobles i viles a 1642, 1706, 1810, 1939; o sobre els jueus targarins del XV, o sobre l´arribada del Sant Crits de Bòrmio a Bellpuig; o sobre els pagesos que desermaren al XVIII; o sobre les protestes dels verdunins contra Poblet...
Per no parlar del fet que només tenim unes ceràmiques, alguns objectes escadussers i restes de les construccions de les etapes més primitives.  S´ha destruït tant... És obvi, innegable, que una historia recull moltes coses d´un passat, però moltes altres queden sense imatges, i no per això han de ser oblidades.

En un dia clar, des del Pilar d´Almenara, des de la Serra de Sant Eloi, o des del castell de Ciutadilla es veu un gran panorama.  I es veu també coses intangibles, coses captades pels ulls de       l´anima, l´essència d´unes terres plenes de passat.  Per un moment em sembla poder albirar, i quasi poder saludar, el senyor Cardona, assegut a la sala del seu castell; l´abadessa de Vallbona, resant a la seva cel-la; els infants Lluís Companys i Salvador Seguí al Tarròs; na Aurembiaix anant a cavall vora el Sió; el jove Pere Claver corrent per Verdú; el rector March, caminant per la Fuliola; Berenguer Gondebald, fent projectes a Anglesola; Valeri Serra, parlant a Castellserà; Guillem de Guimerà, contemplant les aigües del Corb vora Ciutadilla...
Tot un seguit de generacions i persones sembla desfilar. I llavors no sé si els retalls de què és feta la comarca tenen sentit per ells sols o tal vegada estan millor cosits així.

Tampoc no sé de segur si Indíbil va xafar les mateixes terres que xafo jo, o si un guerrer vingut del Pla d´Almatà va travessar amb la seva cimitarra algun poble pastor que mirava el mateix panorama que contemplo ara.  No sé què pretenia realment l´Enric de Càrcer, ni perquè el destí del castell de Guimerà va ser el que va ser.  Però sí que assimilo que aquestes terres tenen història, i que aquesta història és apassionant, i estranya, i rica, i humana, i que s´ha desenvolupat sota el mateix cel, perfumada per l´olor del mateix romaní, endurida pel mateix sol i la mateixa boira, feta a base dels mateixos sacrificis.
Per això crec en la immensa realitat d´una comarca complexa, feta de retalls, subcomarques i vint-i-cinc segles.

Josep M. Planes i Closa
(extracte del llibre Historia Grafica de l'Urgell)